Con la iglesia hemos topado, amigo Sancho
Fa unes setmanes van circular per internet unes imatges esfereïdores d’uns animalots –bípedes i antropoides- que havien filmat l’enderrocament del campanar d’una antiga església, amb una música molt “amena” de fons. Fins aquí diríem: “quins bèsties, quina manca de cultura!”.
Però és que, ves per on, que tenien el permís del bisbat de Basbastro-Monzón, al qual pertanyia l’església, perquè amenaçava ruïna i era un perill públic. Suposo que la idea de gastar-se els calés arranjant-la no se’ls va passar pel cap.
No vull fer demagògia però… aquest no és el mateix bisbat que reclama insistentment al bisbat de Lleida que li “retorni” el seu patrimoni artístic pressumptament “expoliat” pels catalans? Ja fa bé
Què farien amb el patrimoni? Llançar-lo a la foguera i pixar-s’hi a sobre? Si aquesta és la sensibilitat patrimonial que té aquest gloriós bisbat, més val que posem sota pany i forrellat l’esmentat patrimoni no fos que un dia d’aquests aparegués al YouTube en una orgia de destrucció.
posted by Yarhel (Enric Quílez) @ 10:43 a. m.
12 comments
12 Comments:
Para cuenta que éste ye un tema que en Aragón levanta pasions. E yo no quiero entrar-ie.
Salut
Ho és, ho és. Però veus aquestes coses i no saps què pensar...
A veyer, yo pro que quiero que es biens tornen t'Aragón en las millors condicions posibles (que se faya un museu diocesano, per ixemplo). Pa que es traten con desidia més m'estimo que se i queden an que son.
Tamién soi conscient de que ye un tema exclusivo de las institucions eclesiasticas, per més que bel·laún quiera emplegar-lo como motivo de confrontación entre Aragón e Catalunya (la mierda d'el anticatalanismo baturrista que le va de pistón a la metrópoli que ye qui de verdat nos ye jodendo vivos). Pero creigo que has emplegato una argumentación pro demagochica, a'l mío entender.
Salut
Potser sí que és un pèl demagògica, no ho nego, però és que sobta que un bisbat que accepta que s'enderroqui un campanar d'una església d'aquesta manera després reclami patrimoni.
No entro en la legitimitat del tema, perquè entenc que és una cosa molt complicada i, com ben be dius, hi entren qüestions polítiques que ho compliquen encara més.
Salut.
O millor ye deixalo correr.
No podez pasar a toz por o mesmo rasero y a mes ixo no ye escusa ta no tornar o que ye d'altris.
O poblema ye que charrem da Iglesia y ta ista instituzion ye lo mesmo o pais ande esten as ermitas,capillas o edifizis eclesiastics....son suyos y s'estan barellando por intereses economicos da suya finanziazion interna.
Pero o fan tan bien que nos estan fiendo creyer que ixo ye un poblema d'os dos paises,dos catalans y dos aragoneses.
Doncs jo crec que els béns culturals no han de ser de propietat eclesiàstica. Al cap i a la fi, podríem considerar-los com un dret de superfície i haurien de retornar al poble. I ja fa massa anys que són en mans dels amics de Roma i d'interessos poc clars. Les obres d'art, enteses com a expressions de la societat, són del poble que les va engendrar i no té cap sentit que un bisbat o qualsevol altra institució eclesiàstica tingui el dret de decidir-ne el destí. En tot cas, el destí l'hauria de decidir el poble, que per alguna cosa són seves. Com que per cada minúcia no podem fer una consulta popular a gran escala (i tampoc hi aniríem a votar) i en conseqüència el destí l'han de decidir els representants del poble, és a dir, les institucions.
El que decideixin fer ja són figues d'un altre paner.
Personalment, en aquest tema, crec que haurien de ser retornades al Govern d'Aragó, sota la seva propietat i sense intervenció de l'església. Tot i això, si féssin un museu a Fraga o a algun poble de la franja, podrien mantenir la col·lecció, en cas que sigui artísticament interessant, que no políticament. Però ja sabem com es prenen les decisions en aquest país, només seguint criteris polítics.
Per cert, a mi una mica de demagògia contra l'església... EM POSA. Així que per mi els hi pots fotre tanta canya com vulguis!
Sí, però s'ha de filar més prim. Després els que ara diem que els bens es quedin a Catalunya (de fet, no s'hi queden; resten en mans de l'esglèsia, amb seu al Vaticà) serem els que reclamarem papers a Salamanca. Cal vigilar un pèl. Demanem que es protegeixi el patrimoni, sigui quin sigui; fins aquí d'acord. Demanem que si l'esglèsia no pot protegir aquests bens els cedeixi al govern autonòmic per tal que pugui decidir intervenir i protegir-lo. Però atenció amb el patrioterisme al que pot acabar empenyent-te la desídia de certa església...
D'acord, David. Més que fer una reivindicació del patrimoni català o aragonès, volia donar un toc d'atenció al contrasentit que els que reclamen patrimoni per un costat (que em sembla molt legítim), el destrueixin per un altre. Res més.
De fet, penso que se t'entenia tot. El que volies dir i el que deixaves entreveure. Passa que de vegades acabem parlant des d'un punt catalanocèntric, sense adonar-nos que hi ha altres realitats. Precisament allò que nosaltres solem criticar dels españocèntrics o barcelonocèntrics. Disculpa les paraulotes. I gràcies per haver visitat el meu blog i haver-hi deixat un comentari.
Primer voldria dir que m'ha agradat veure una conversa emprant dos formes diferents de català. M'agraden les llengües i he disfrutat molt. Espero veure més comentaris dels companys de l'Aragó.
Per altra banda i ampliant una mica la qüestió de qui s'ha de quedar amb què, sóc de pensar que a cadascú se li ha de donar el que és seu. La cosa és que, com bé heu dit, la discussió es fa difícil quan no es parla de països, comunitats, regions... sino d'un país de menys de mig quilòmetre quadrat però amb arrels i propietats arreu del món. Se'm fa difícil entendre com conciliar això. No es juga amb les mateixes cartes.
Per altra banda voldria saber perquè molts dels béns culturals de les esglésies dels pobles, les quals teòricament haurien de ser al seu lloc, es troben al Museu Nacional de Catalunya o en altres museus, perquè anys enrere i no en sé el motiu, se les van endur i punt. Em refereixo, per exemple, als frontals dels altars de moltes esglésies romàniques.
A vegades penso que, en alguns moments de la història i en desconeixo els motius, es va arreplegar tot el que es va voler, potser per protegir-lo, però la cosa és que mai més ha tornat a casa.
També hi ha moltes peces en col.leccions particulars però d'això jo en diria una altra cosa.
Realment, en destrucció de Patrimoni els Lleidatans som inigualables o sigui que lo millor seria tornar allò que reclami el bisbat de Monzón abans que a Lleida facin un Párking on ara tenim el Museu Diocesà.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home