No ens toqueu les campanes

L’any passat em queixava en aquest mateix bloc dels tocs de campana de la gent que pujava de visita al campanar de Puigcerdà. Pel que sembla, hi ha gent que considera que és molt més important satisfer un desig idiota que no pas molestar un munt de gent amb la seva gracieta.

Però és que sembla que entre poc i massa. Fa temps que sento que molta gent de segona residència es queixa als alcaldes dels municipis cerdans que els tocs de campana nocturns els molesten. Sant Antoni gloriós! Ja només ens faltava aquesta. Però el més greu és que els alcaldes en qüestió, han decidit de fer-los cas. Així, l’empresa que s’encarrega de gestionar els tocs de les campanes, fa que aquestes no sonin a partir d’una determinada hora els estius. Quines penques!

Heu sentit mai allò de “hostes vingueren que de casa ens tragueren”? Doncs aixó! A més a més, també se solen queixar que el dringar del poc bestiar que encara pastura a la comarca –cavalls i vaques- els molesta també. Sí, sí, el que sentiu. Es compren una caseta al camp, envoltada de natura, però quan la natura els molesta l’hem de silenciar.

Què farem amb el bestiar? Els traurem les esquelles a l’estiu per no molestar aquests primfilats pixapins que es pensen que la Cerdanya és el seu jardinet privat i que aquí no hi viu ningú a part d’ells? O directament les enviarem al museu, a les pobres bèsties? O potser al zoo, perquè els seus fills puguin distingir entre un cavall i una vaca i no diguin les bestieses que molts cops els he sentit dir?

Són els mateixos que quan es troben un tractor a la carretera el comencen a esbroncar i a pitar, intenten avançar-lo (ni que la línia sigui contínua) perquè, pobres, tenen pressa. Ja se sap, han vingut de vacances per la pau i la tranquil·litat de la comarca i aquests pagesos barruts els posen dels nervis, pobrots.

En fi, tinc intenció un dia d’aquests de fer una tirada de samarretes estiuenques amb el lema: “No ens toqueu les campanes”, dirigit tant als leros que pugen al campanar a tocar-nos allò que sona, com als urbanites sibarites que només suporten la natura en una fotografia. Ja se sap, com deia en Max Jacob, “Ai, el camp! Aquell horrible lloc on els pollastres es passegen crus!”.