Flora del Pirineu

L’altre curs de la Universitat d’Estiu de Puigcerdà al qual m’hi vaig apuntar va ser el de Flora del Pirineu. El curs va ser molt interessant i va ser impartit per botànics de la talla d’en Josep Vigo i l’Ignasi Soriano, els farmacèutics Joan Muntané i Joan Simón i el director del Parc Natural del Cadí-Moixeró, en Jordi Garcia-Petit.

El curs va ser molt heterogeni i es va parlar de climatologia, botànica, hàbitats, legislació sobre el medi ambient i etnobotànica i es va complementar amb tres sortides de camp: una a la vall d’Eina, una altra a la Tosa d’Alp i una altra als boscos de ribera del Segre.

La sortida a la vall d’Eina se’ns va quedar un pèl curta. La de la Tosa va ser de lluny, la més interessant, per la possibilitat de veure flora alpina. Només vam patir dos problemes: que la floració d’algunes espècies estava una mica passada i el mal temps, que ens va obligar a retirar-nos abans d’hora i a alterar el recorregut.

La visita als boscos de ribera del Segre, propietat de la Fundació Patrimoni i Paisatge també va ser molt interessant. Ens va guiar l’Àngel Bonada, qui ens va oferir tot un repertori de coneixements diversos sobre botànica, fauna i ecologia d’aquests interessants i desconeguts espais cerdans.

Si bé el nivell va ser, pel que fa a la Botànica, potser massa alt, en vaig gaudir enormement, ja que molt poques vegades és possible anar a la muntanya a reconèixer espècies amb experts tan reconeguts i que en saben tant.

Però potser, una de les xerrades més interessants va ser la de l’etnobotànic i farmacèutic Joan Muntané, que ens va explicar l’enorme ventall de temàtiques que toca l’Etnobotànica i com n’és d’important preservar els coneixements que s’havien anat transmetent oralment de generació en generació a les famílies rurals. Potser fóra bo que l’organització dels cursos es plantegés fer-ne un exclusivament d’Etnobotànica.

Per desgràcia no vaig poder assistir a la clausura del curs perquè se’m solapava amb l’inici del curs dels Templers, però tot i així vaig quedar-ne molt satisfet.

Com a reflexió, potser fóra interessant que la gent s’acostés una mica més a la natura, tant per conèixer-la com per gaudir-ne. Som una comarca excepcional en aquesta matèria i hi vivim molt d’esquenes. Els espais naturals cerdans són excepcionals en molts aspectes i molts llocs ja voldrien tenir-los per a ells.

Per descomptat sempre cal fer un complicat equilibri entre la preservació i la conservació d’una banda i l’explotació (turística, per exemple), d’una altra. Però tot i així, trobo a faltar a moltes poblacions cerdanes la presència de guies preparats per portar els turistes al medi natural, així com publicacions i material específic. N’aprendrem algun dia?