La cultura com a mode de vida

Fa poc vaig llegir un text on es parlava del sistema educatiu de les prestigioses universitats angleses d’Oxford i Cambridge. En concret, em va sobtar el fet que aquestes universitats, a part d’ensenyar-te una carrera, t’ensenyen un mode de viure basat en la cultura. Vaja, que la cultura esdevé part integral de l’individu, un modus vivendi i no una cosa aliena a la persona.

No cal gratar massa per veure que el nostre sistema educatiu i, en particular, l’universitari no segueix en absolut aquesta interessant filosofia. Naturalment, els resultats són omnipresents: taxes de lectura baixíssimes, molt poques visites a les biblioteques, una cultura general patètica i uns coneixements en matemàtiques, llengües estrangeres o humanitats que són per plorar.

A qualsevol casa trobarem televisió, mòbils, ordinadors amb connexió a internet, reproductor de CD, reproductor de DVD, vídeo… però i els llibres? Ja no parlo de manifestacions culturals més minoritàries com la música clàssica, l’òpera o el cinema d’autor. Evidentment, d’això quasi no n’hi ha.

I no és per manca de diners. Una família que es pot permetre tenir tota la secció d’electrodomèstics d’uns grans magatzems a casa seva i que li compra al nen, per que calli i no emprenyi, l’iPOD, la cònsola, el mòbil i el que calgui, té diners també per llibres, per anar al teatre o al cinema o per pagar l’entrada d’un museu. Clar que aquestes coses no són “fashion” i els mateixos nens se sorpendrien molt si els seus pares s’encaparressin a fer-los combregar amb aquestes rodes de molí.

Només un petit exemple del que es considera “intel·lectual” al nostre país. Hi ha un anunci d’una coneguda marca de telèfons mòbils on s’afirma (erròniament) que només fem servir el 15% del nostre cervell. Per adobar-ho, suggereixen la mística recepta d’exercitar el cervell… fent sudokus!!! Deu ser l’única activitat intel·lectual per a la qual deuen estar preparats la major part de persones…

Molts cops es diu que els cerdans tenim un accés complicat a la cultura perquè, (sic) “Barcelona és lluny i arribar-hi costa els seus diners”. Bé, deixant de banda que Barcelona no és l’únic focus cultural d’aquest món, avui dia, això ja no és així.

D’una banda, gràcies a internet, podem comprar el que ens vingui de gust i tenir-ho a casa en vint-i-quatre hores si fem servir una agència de transports. Això, si no ens baixem directament els continguts de la xarxa, amb o sense cost.

D’altra banda, sobre tot a l’estiu, serà que no tenim activitats culturals a la comarca! A l’agost, tenim els concerts de música clàssica de Llívia o els d’Hix; la regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Puigcerdà es deixa una bona picossada cada any per portar grups coneguts; tenim la setmana cultural; hi ha exposicions pictòriques, fotogràfiques, teatre, espectacles musicals, etc. més que suficients per omplir totes les vacances d’estiu.

A més, només cal desplaçar-se tres quarts d’hora en cotxe i, tant al costat francès com a l’espanyol hi ha moltes poblacions amb ventalls d’activitats ben notables: la Seu d’Urgell, Bagà, Berga, Solsona, Perpinyà, etc.

Si no us agraden aquestes coses, sempre podeu practicar senderisme, llegir un llibre o apuntar-vos a un curs de la Universitat d’estiu de Puigcerdà.

Bellver, per exemple, ha ofert durant molts anys un ampli ventall d’activitats culturals de tot tipus a l’estiu: conferències, excursions guiades, exposicions, trobades, presentacions de llibres, nits temàtiques, etc.

Dit d’una altra manera: qui no gaudeix de la cultura a la Cerdanya és perquè no vol o perquè té uns gustos extraordinàriament limitats.