27 de juliol 2007

El Pont d’Arcalís

No sé com va començar la meva afició del grup El Pont d’Arcalís. Em sonava com una remor sorda i distant, d’haver-ne sentit a parlar algun cop, però no tenia ni idea quin tipus de música feien. Només sabia que eren un grup del Pirineu.

Un dia, casualment, vaig entrar a la seva web i vaig veure de què anava la cosa. Vaig encarregar-los un parell de CD i me’ls vaig escoltar. Em van encantar! Era música tradicional del Pirineu. Una música que se suposa que hauria de conèixer com a bon pirinenc que sóc, però que no havia sentit mai de la vida. Tal és la distància entre el món que descriuen aquestes cançons i músiques i el món en què vivim.

Després els vaig encarregar la resta de la discografia. En el mail que em van respondre fins i tot em van dir irònicament que vigilés no m’empatxés. Però no ha estat així. És una música preciosa, carregada de records i antigues maneres, la majoria de les quals han passat a la història i no tornaran mai més.

És una llàstima que no siguin més coneguts per aquí, tot i que en altres indrets se’ls estimen força. Fa poc, vaig anar amb un amic a la Seu d’Urgell a un concert que feia El Pont d’Arcalís i Les Violines, de música tradicional, força basat en el darrer treball dels primers: Aigua, més aigua. La gent estava entusiasmada i n’hi havia de totes les edats.

Per la festa Major de Puigcerdà, El Pont d’Arcalís va actuar a la plaça Cabrinetty amb força asistència de públic. Això sí, la immensa majoria era gent gran. No sé què passa a Puigcerdà que no veus els joves en cap activitat cultural que es faci, sigui del tipus que sigui. Deuen estar amorrats a la video cònsola, perquè si no, no s’explica.

La enorme tasca realitzada per Artur Blasco d’anar recollint cançons i músiques per tot el Pirineu hauria d’haver estat més reconeguda. Sembla que en aquest país només ens interessa el que ve de fora. I si no, aneu a qualsevol ciutat “moderna” de Catalunya i veureu a l’estiu festivals de música on trobareu gent de tot el planeta. Però no pas del Pirineu ni, molts cops, de Catalunya en general.

Sembla que aquests cosmopolites progres de pa sucat amb oli no entenen que primer cal promocionar allò que és nostre abans que anar a cercar el de fora. Perquè de tot hi ha d’haver. O és que es pensen que si la música brasilera, per posar un exemple, no tingués acceptació al Brasil, hi hauria encara grups d’aquest tipus de música per omplir els festivals europeus?

Però no, és el de sempre. Aquí anem de progres i de multiculturals. Com si no en tinguéssim ja nosaltres una cultura pròpia! No hem d’envejar-li res a ningú. Per descomptat que en la varietat està el gust, però potser que primer mirem d’escombrar casa nostra abans d’anar a tafanejar a la dels altres.