La cultura i la gent jove

Aquesta setmana he pogut assistir a Puigcerdà a dos esdeveniments musicals força interessants. D’una banda, el concert per part del cor del col·legi femení Coloma Convent School, d’Anglaterra. D’una altra, el concert de l’orquestra Buckhingamshire, formada íntegrament per joves, també d’Anglaterra.

Tots dos concerts van ser força interessants, si bé el segon va patir de l’imperfecta acústica de l’església de Puigcerdà, que no està preparada per a concerts de grans formacions i menys per a obres de Sibelius, com la que ens van oferir.

Parlant dels concerts amb un amic molt entès en música, em comentava que la cultura musical al nostre país deixa molt que desitjar i que, en concret, a l’escola, l’assignatura de música s’imparteix d’una manera força irracional. A més a més, la cultura musical en general no és que sigui per llançar coets.

Suposo que passa com amb tantes d’altres qüestions culturals: que no interessen els poders públics. Algunes coses, com la filosofia, no interessen, no sigui que els futurs ciutadans aprenguin a pensar i demanin massa i siguin poc manipulables. D’altres, com la música o la literatura, no donen diners i per tant passen a un segon terme. Això de la cultura es veu com una cosa llunyana.

A aquestes reflexions m’agradaria afegir que, a tots dos concerts, si bé hi va haver assistència de públic, no estava ple ni de lluny. Però més que la quantitat, m’agradaria analitzar una mica la composició. Quasi tots els assistents eren gent gran. Poca gent de mitjana edat i quasi bé ningú jove o molt jove.

Passa una mica com als concerts de Llívia, on sembla que només un cert públic barceloní, de bona posició econòmica i d’edat madura té un cert interès per la música. Potser que ens plantegem si és aquest el futur que volem per la cultura al nostre país i pels nostres fills.

Sincerament, fa una mica de pena que qualsevol cosa que no surti per la tele o per internet no tingui cap valor per la gent jove. Entenc que és impossible ensenyar-ho tot a l’escola, però és que la cultura és una cosa que en bona mesura s’hauria de viure des de petits a casa.

Clar que, examinem la llar mitjana del nostre país: la tele encesa tot el dia, sobre tot per veure culebrons i partits de futbol. Les lleixes, buides de llibres. Ni el diari llegeix la major part de les famílies. Això quan tenen cinc minuts per dedicar als seus fills. I és clar, els nens al carrer, apuntats a alguna acadèmia o curs d’alguna cosa o bé jugant amb la cònsola tot el dia o connectats a internet.

Després ens exclamem, per exemple, que no hi hagi cap cor juvenil a la Cerdanya, mentre que a altres països com Anglaterra, que fa unes dècades estaven igual de malament com nosaltres en aquest sentit, s’han posat al dia. Però, ca, aquí estem massa enfeinats parlant dels fitxatges del Barça o, simplement, treballant. La resta sembla que no existeix.