19 de febrer 2007

Groc

Jo provinc d’una família de castellanoparlants i, tanmateix, he adoptat la llengua catalana com a meva. Per cap raó racional en concret, la veritat sigui dita. Simplement, perquè sí, perquè era la llengua del país i perquè era la llengua que parlava la major part de la gent que coneixia. A més, sempre m’han agradat els idiomes i el castellà ja el sabia, així que el català era l’opció natural a seguir.

La primera paraula que recordo de petit no és ‘papa’ ni ‘mama’. Evidentment que aquestes devien ser les primeres paraules que vaig pronunciar, però no les recordo. En canvi tinc un record vivíssim d’una tarda, al parc Schierbeck de molt petit, quan anava a passejar de la mà de la meva tieta. Ens vam trobar amb una altra senyora i em va preguntar:

- ¿De qué color es ese banco?

I jo vaig respondre, “groc”. Aquesta és la primera paraula que recordo de petit. Es van posar a riure, però suposo que els devia quedar la intriga d’on dimonis havia tret jo aquesta paraula si a casa parlàvem castellà i encara no anava a l’escola. Jo tampoc ho sé.

Quan anava a pàrvuls, recordo perfectament com entrava a classe la germana Dolors Surinyac a fer-nos classe de català d’estrangis (el dictador acabava de morir) amb làmines de la casa, del camp, etc. Són d’aquelles coses que em van quedar gravades.

Més endavant vaig entrar en un bilingüisme un tant psicòtic, ja que a algunes persones els parlava en català i altres en castellà, sense cap sentit aparent. Vull dir que no totes les persones a qui parlava en castellà eren castellanoparlants. Tot depenia sobre tot d’en quina llengua els parlava quan els coneixia.

Així que, finalment, vaig adoptar la decisió, que he mantingut fins avui dia, de parlar-li primer en català a qualsevol persona del nostre àmbit lingüístic quan la conec. Si em respon en castellà, doncs llavors puc canviar, però sempre començo en català. Això ha fet que parli en aquesta llengua amb la major part de la gent que conec.

El blingüisme pot ser liós, però també té els seus avantatges. Sembla, segons uns estudies recents, que la gent que fa servir més d’una llengua a la seva vida (bilingües, trilingües) endarrereixen uns quants anys possibles malalties relacionades amb la senilitat. Vaja, que el bilingüisme és una potent tècnica per mantenir el cervell en bones condicions.

Tampoc em sorprén gaire. Cada llengua activa unes regions del cervell lleugerament diferents. Quantes més llengües es parlen de manera fluïda, més regions del cervell es fan servir. I se sap que l’activitat mental ajuda a prevenir alguns tipus de desordres mentals, com la senilitat.

Així que, ja sabeu, sobre tot aquells que penseu que amb el castellà ja n’hi ha prou per viure a Catalunya. Potser sigui cert, però us perdeu una part molt interessant i útil de la vostra vida. Vosaltres mateixos.

2 Comments:

At 6:43 p. m., Anonymous Martí Roca i Robert said...

M'agradaria que tothom pogués arribar a pensar com tu algun dia...
Malauradment no crec que això sigui possible.

M'agradaria intercanviar amb tu opinions:
marti-1981@hotmail.com

M'agradaria que ens poguessim agregar i parlar

 
At 8:37 p. m., Anonymous Anònim said...

Saps si els que defensen a ultrança el castellà i ataquen les demés llengües de l'Estat fan servir alguna zona del cervell? o el dia que Déu els va repartir ells no eren a la fila?

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home