Aquelles muntanyes que no tornaran

Tinc un viu record, de quan era jove, de les muntanyes de Cerdanya. No és que fossin verges, ni de bon tros, però eren raonablement “muntanyes”. No hi havia gaires infraestructures artificials del tipus canons de neu artificial, pistes d’esquí, il·luminacions nocturnes, estanys de captació d’aigua per als canons, pàrquings enormes enmig de la muntanya…

Podria fer una llista molt extensa, però no cal: suposo que tots us en feu a la idea. De fet, no es tracta només de l’esquí. També estan les pistes forestals, les “pletes” repletes de cases “típicament ceretanes” (abans no ho eren, ara de tan comunes, sí que ho són) i moltes més coses per l’estil.

És evident que tenim el que tenim. Ens hem venut en una generació les terres que els nostres avantpassats van trigar segles a conformar i adquirir. Com es diu allò: pa per avui i gana per demà. I a sobre, ens ho hem venut a una gent que només hi ve uns quants dies l’any a treure la poteta i poder dir que han estat a “la muntanya”, envoltats de natura i bajanades d’aquestes i amb un cert menyspreu per allò que veuen.

Bé, el mal ja està fet. Però encara hi ha gent que no en té prou. Si fos per alguns, ompliríem la Cerdanya de camps de golf, més pletes edificades i pistes d’esquí fins a la vall, amb remuntadors pertot arreu.

És clar: el progrés. Per donar menjar a qui? A gent que hem de portar de fora perquè molts d’aquí passen del tema i marxen a estudiar a fora i ja no tornen? Llavors, és això el que volem? A qui beneficia, doncs?

Com deia: tenim el que tenim. Suposo que es pot arribar a un cert equilibri entre el creixement econòmic i la conservació de la natura i del medi ambient. Però si us he de ser sincers, no veig gaire la gent per aquesta tasca.

Més aviat veig l’avarícia d’aquells que van fer molts calés a l’època de les vaques grasses amb la construcció; veig aquells que volen omplir de llum la nit cerdana, i no només a les pistes d’esquí; veig aquells que volen uns Jocs Olímpics, per acabar de destrossar la poca muntanya en condicions que ens queda, total, per fer calaix durant uns pocs dies i després algú ja pagarà la factura.

Molts diuen: amb uns Jocs Olímpics, milloraran les infraestructures de transport i es podrà pujar més de pressa a la Cerdanya. Jo els contesto amb una altra pregunta: i qui voldrà pujar a una Cerdanya plena de túnels, pistes d’esquí, carreteres de muntanya i cases pertot arreu? Serà molt diferent de la serra de Collserola? No s’acabaran cansant i marxant a altres comarques menys “alterades”?

Bé, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo opino això i no crec que sigui l’únic. Si l’esquí va en declivi per culpa del canvi climàtic, haurem de viure d’alguna altra cosa i el turisme, tot i que és perillós com a monocultiu, pot ajudar. Però quin atractiu turístic tindrà la Cerdanya si ens la continuem carregant a marxes forçades?