Futurs pobles cementiris

Des de fa uns dies, ha sortit a la llum el fet que els menjadors escolars de les escoles rurals tindran problemes molt seriosos per subsistir i, amb ells, les mateixes escoles rurals.

Tot prové del fet que fins ara, aquests menjadors tenien el mateix preu garantit que el menjador de l’IES de Puigcerdà, que era un preu força assequible. Però enguany, l’IES Pere Borrell de Puigcerdà ha decidit de fer jornada intensiva i això implica la desaparició del servei de menjador. Resultat: els menjadors de les escoles rurals que s’aprofitaven d’aquest bon preu, han de pagar ara un preu molt més alt, cosa que farà que molts pares que no es poden permetre aquesta despesa acabon portant els seus fills a centres escolars més grans i les escoles rurals, que sempre estan al límit inferior del nombre d’alumnes, acabin desapareixent.

Tal és el cas de l’escola de Prullans que tem que els pocs pares que porten els seus fills en aquesta escola, els acabin portant a l’escola de Bellver, on tenen garantit un preu de menjador escolar molt més assequible.

Sempre he dit que, excepte en nuclis molt reduïts, tothom hauria de tenir la possibilitat d’anar a l’escola al seu municipi o tan a prop com sigui possible. També sembla estrany que es parli molt d’inversions multimilionàries en infraestructures per als Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus i al Pirineu estiguin desapareixent les escoles rurals per culpa d’una quantitat de diners molt petita en comparació amb allò que es vol invertir als Jocs.

Ja sé que una cosa no treu l’altra, però quan els polítics, en comptes de preocupar-se per les necessitats del dia a dia es deixen enlluernar per grans projectes faraònics, que tindran vida uns pocs dies només i després deixaran una runa difícil de mantenir, i obliden que hi ha una difícil realitat que cal solucionar, és quan entenc aquesta desafecció creixent de la societat envers del món de la política.

Molts pares volen que els seus fills estudiïn al seu poble i no haver d’estar pendents de desplaçaments cada dia, especialment a l’hivern. Aquest és un problema real i tangible que requereix solució. La societat civil s’ha mobilitzat amb un projecte de finançament de micromecenatge que em sembla molt lloable, però crec que cal una resposta política seriosa a aquest i a molts altres problemes típics dels pobles de muntanya si no volem que d’aquí uns anys, els nostres pobles siguin cementiris habitats només els caps de setmana i festius per gent de fora, que solen tenir poc compromís real amb el territori.