Rapinyaires

Des del Parc Natural del Cadí-Moixeró s'ha posat recentment en marxa una campanya d'alliberament d'aus rapinyaires per repoblar els cels del parc. La mesura, no exempta d'una certa polèmica, ve acompanyada de notícies d'atacs de rapinyaires al bestiar.

Sembla ser que d'un temps ençà, per qüestions sanitàries, és obligatori de retirar els cadàvers dels animals que moren a la muntanya. Això ha fet que l'aliment disponible per a les aus rapinyaires hagi disminuït substancialment. La conseqüència ha estat un canvi en el comportament d'aquestes aus, que han arribat a atacar el bestiar viu. Les aus passen gana i van a allò que se'ls posa a tret.

Encara que el Govern paga pel bestiar mort en aquestes condicions, no deixa d'aixecar queixes per part dels ramaders, que veuen en perill els seus ramats. A això cal afegir les notícies sobre óssos i llops a la muntanya per acabar de reblir les crítiques del sector.

Crec que s'ha intentat equivocadament fer-nos creure que l'explotació agropecuària d'aquestes terres era perfectament compatible amb la presència de zones protegides. Però em sembla evident que no és així.

Amb això no critico l'existència dels Parcs Naturals ni d'altres zones d'especial protecció, especialment per a cert tipus de fauna. A fi de comptes, la cosa està clara: els ramats han disminuït enormement els darrers anys i tendeixen a desaparèixer. El sector es troba en crisi i malviu gràcies a les subvencions.

El resultat a llarg termini és que, probablement, l'explotació de l'alta muntanya desapareixerà. El bosc ja ha recuperat moltes terres que d'antuvi eren camps de cultiu i la fauna s'està estenent també. Si a això afegim una decaiguda de la caça, sembla que la batalla l'ha guanyada el medi natural.

Ara bé, un medi natural sense predadors és un medi natural incomplet, subjecte sempre a la intervenció i al control humà. De la mateixa manera, un medi sense rapinyaires no té gaire sentit.

Vivim en temps de transició, amb els inconvenients que això sol comportar, però crec que l'ancestral forma de vida ramadera al Pirineu, especialment a l'alta muntanya, toca a la seva fi. Després de segles d'explotació, el medi natural pot tenir una altra oportunitat, sempre que el turisme i els incendis no el malmetin irreversiblement.