Espectacles a l'aire lliure

He pogut comprovar in situ que un tipus d'espectacle cultural que sol atraure força gent són les representacions històriques a l'aire lliure. A la Seu d'Urgell hi ha el magnífic exemple del Retaule de Sant Ermengol, escenificació curosament construïda i que us recomano de tot cor que aneu a veure.

A Llívia, per exemple, cada any es representa dins del marc del Festcat, la llegenda de Lampègia i Menussa, que congrega força gent i que s'escenifica per tota la vila. I a Hix, també celebren una festa medieval cada estiu (Les Hixtoriques).

La Cerdanya té alguns escenaris meravellosos per fer representacions d'aquest tipus. Se m'acuden uns quants: les torres de Querol, la meravellosa plaça porxada de Bellver, el pati del Museu Cerdà o el parc Schierbeck a Puigcerdà.

Aquests indrets admeten tot tipus de representacions teatrals, musicals o combinades i, llevat potser de la plaça porxada de Bellver, es troben clarament infrautilitzades. És una llàstima que disposant d'escenaris d'aquells que se'n diuen "d'un marc incomparable", no se'ls tregui més rendiment.

Clar que per això calen tres ingredients que rarament es donen plegats: un grup de persones compromeses i treballadores que tinguin ganes de tirar endavant aquests tipus d'esdeveniments, un projecte original i engrescador i suport institucional i econòmic per poder dur-ho a terme.

Vet aquí quina sol ser la seqüència dels fets: un grup d'amics es reuneixen al voltant d'una taula tot prenent unes cerveses i comenten una idea d'aquest tipus. Inicialment, tot són ganes i il·lusions. Es tornen a reunir i fan un esbós del projecte i el porten a la institució corresponent, generalment l'Ajuntament.

El procediment habitual sol ser: el regidor o l'alcalde de torn els rep i els anima a tirar-ho endavant, però no es compromet a res pel que fa als calés. A més a més, posa condicions: s'ha de fer en època de màxima afluència de turistes, per tal que ho vegi molta gent. O dit d'una altra manera, quan tothom ja fa coses i ja existeix una saturació brutal d'actes que es fan la competència els uns als altres.

El grup comença a muntar l'espectacle, però no rep cap finançament. No troba prou gent o alguns dels que es van comprometre inicialment es desdiuen dient que tenen massa feina descongelant la nevera i no s'hi poden dedicar. Els organitzadors cauen en el desànim.

Si per casualitat no s'arriba a aquesta fase i el projecte tira endavant i té èxit, no trigaran a sorgir les diferències dins de l'organització. Alguns voldran utilitzar l'esdeveniment com a plataforma de promoció personal. Els regidors, voldran penjar-se medalles tot i que no hagin col·laborat i la feina recaurà en els quatre burros de sempre que acabaran cremant-se de tant borinot i de manca de reconeixement a la seva tasca.

Aquesta dinàmica l'he poguda viure i veure en multitud d'associacions i esdeveniments a la comarca. Per què això passa aquí en una mesura molt superior a la de la resta del país és feina de recerca per als antropòlegs i per als psiquiatres, els quals podrien escriure tesis doctorals ben voluminoses sobre aquesta nostra curiosa manera de fer i desfer les coses.

Hi ha alguna solució? Bé, com que la gent és com és i no canviarà d'un dia per a un altre, crec que l'única manera de no caure en aquesta dinàmica autodestructiva és un grup de persones treballadores i benavingudes, que no cerquin altre afany que passar-s'ho bé i que tinguin prou recursos personals per a no dependre de les institucions. D'altra manera, ho veig pelut.