Llengua fòssil

Diumenge vaig sortir al camp amb uns amics i ens vam trobar amb un parell de nois que em penso que eren moldaus. En veure’ns se’ns van adreçar amb un “bon dia”, cosa que em va fer gràcia. Naturalment els vam respondre en català i quan vam marxar del lloc on érem també ens vam acomiadar en català.

Hi ha un estranyíssim costum català consistent a respondre els estrangers en castellà encara que ells se’ns adrecin en català. És una cosa del tot insòlita que dubto que passi en cap altre indret del món. Que un poble renunciï públicament a la seva llengua d’aquesta manera em sembla per escriure una tesi gairebé de psiquiatria.

El cert és que, sense fer generalitzacions, d’entre els col·lectius d’immigrants que conviuen amb nosaltres, la majoria s’han molestat en aprendre alguna cosa de català. És cert que el col·lectiu més reaci és el dels sud-americans, però per sort també hi ha excepcions.

Recordo que quan estudiava el nivell D de català al Consell Comarcal, abans de la nostra classe hi havia una altra de nivell bàsic per a immigrants i podies veure gent de totes les ètnies i cultures, inclosos sud-americans. Parlar català és una manera ràpida d’integrar-se en la nostra societat, si és això el que vols.

Però curiosament, nosaltres mateixos –i m’incloc, perquè algun cop també ho he fet- els neguem la possibilitat d’aprendre el català perquè els parlem sempre en castellà. Tan poc valorem la nostra llengua? Tan menyspreu sentim pels de fora que no volem compartir la nostra llengua?

Clar que hi ha casos… recordo que fa un parell d’anys estava a la Seu d’Urgell passejant mentre cercava una determinada adreça i li vaig preguntar a una senyora que passava per allà. Li vaig preguntar en català, naturalment, però la dona se’m va enfurismar i em va dir que “ella el catalán no lo entendía”. Em vaig quedar tan sorprès que no vaig saber què dir-li. Ara no em passaria.

Tots podríem explicar multitud d’anècdotes, per desgràcia, on es veu clarament que la nostra llengua és maltractada, per nosaltres mateixos fins i tot. El català és una llengua plenament normalitzada a part de l’administració pública, a l’educació o a la ciència, però ha perdut la batalla del pati de les escoles.

Dit d’una altra manera: passa el contrari d’allò que afirmava en Suárez. Ara podem parlar de física nuclear en català. Podem parlar de gravitons, d’equacions en derivades parcials o de l’esbiaixada i la punxesa d’una campana de Gauss, però no podem comprar DVD de la darrera pel·lícula de moda en català i feines a poder veure-les doblades al català.

No podem fer vida social en català de manera habitual, perquè cada cop és més la gent que empra el castellà en aquests registres. Finalment, podrem parlar de Hegel en català, però els nens s’enviaran SMS en castellà. Potser que algú miri de posar-hi remei o ens trobarem que tenim una de les llengües fòssils més maques d’entre les que es fan i es desfan…