21 de maig 2007

Reflexions preelectorals (I)

Arriben les eleccions municipals. Es nota oi? No em refereixo als cartells i pancartes que adornen la via pública, no. Bàsicament es nota perquè als polítics els entra una febre prodigiosa que els converteix en perillosos taurons a la caça i recerca de vots.

Els que estan al govern, vinga a fer obres de darrera hora. Que si arrangem l’avinguda Catalunya, que si estrenem emissora de ràdio municipal, que si posem plantetes als raconets més descuidats, etc. Tot són presses. La despesa municipal es dispara, però tranquils! Que paga el poble.

Els que estan a l’oposició tenen diverses estratègies per cridar l’atenció del potencial votant. Uns fan propostes estrafolàries (I si féssim un pàrquing sota de l’estany? I per què no un port al riu Segre?). Uns altres fan el més tradicional porta a porta, perseguint nens, dones i homes, oferint-los caramels, globus, llàpissos de colors i el que calgui.

Però l’acte més nostrat de tot bon polític amb cara i ulls és el míting. Generalment no s’esbatussen i es reparteixen els dies de la darrera setmana de campanya de manera més o menys ordenada, però sempre hi ha qui perd els tuts i decideix axafar-li la guitarra al partit veí fent el míting el mateix dia i hora. És clar que, amb tants partits com concorren enguany a Puigcerdà, alguna coincidència hi ha d’haver.

I després tenim els programes, més o menys elaborats. Tots prometen coses. Uns, acabar el museu, uns altres fer unes pistes d’atletisme, altres fer comissions d’algun tema, etc. Sí, aquests programes que tants calés costen, que no es llegeix quasi ningú i que després encara recorda menys gent.

El millor, per això, són els cartells, que poden mostrar el candidat sol o bé tot l’equip. En qualsevol cas, semblen ser un focus d’atracció per als artistes espontanis que els hi pinten bigotis o banyes o pels detractors que aprofiten per deixar la seva particular empremta sobre paper.

Passa una mica com les frases catxondes que sovint apareixen a les paperetes electorals i que només uns pocs privilegiats tenen l’oportunitat de gaudir. Llàstima que es converteixin en vots nuls, perquè de vegades expressen millor que qualsevol opció partidista el sentir popular. Algú les hauria de recollir i fer-ne un llibre.

També tenim les entrevistes i els debats. Les entrevistes són més còmodes perquè et pots pensar la resposta. Per contra, el periodista, si és maliciós, pot manipular-te la resposta i fer-te dir una cosa que no has dit, cosa que no passa als debats en directe però que tenen com a inconvenient precisament el directe. Ja se sap, un candidat por quedar-se en blanc o patir un atac de tos fulminant.

Els candidats novells solen fugir dels debats, sobre tot si hi ha un candidat experimentat al capdavant. Ja se sap que l’experiència és un grau i un bon governant pot deixar en ridícul qualsevol proposta d’un candidat amb poca experiència.

Finalment, els lemes, que n’hi ha de tots colors: mans netes, per tu, amb tu, l’alternativa, amb el poble, tot per amor… ai no, aquesta no.

En fi, que durant quinze dies estem ben entretinguts fent porres sobre qui guanyarà i quants regidors traurà cada llista i deixant-nos fer la pilota per aquestes senyores i senyors tan simpàtics que ens demanen que els votem i als quals, sense cap excepció, els prometerem fidelitat eterna i després ja veurem què fem, que per alguna cosa el vot és secret, per sort!

1 Comments:

At 7:03 p. m., Anonymous jordi said...

l'unic que de moment que sabem del cert, es la manera d'actuar dels que manen ara.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home