Una qüestió d’imatge

A Puigcerdà tenim una plaça molt peculiar en una de les rotondes d’accés al poble. Es tracta de la plaça d’Europa, més coneguda popularment com la plaça de les banderes, ja que en ella hi ha un munt de banderes que representen els països de la Unió Europea. Encara recordo el rebombori amb què es va inaugurar la plaça en qüestió.

Suposo que aquesta plaça és tot un símbol de com en passem d’Europa: no s’han afegit les banderes dels nous països i moltes d’elles es troben en un estat lamentable. Ja se sap que, tot i ser un poble de frontera que es va beneficiar durant dècades del fet fronterer i, actualment, es beneficia justament del contrari, de la desaparició de la “ratlla” i de la moneda única, no semblem tenir gaire respecte per aquesta Europa de la qual formem part.

I podríem ser una mica més respectuosos, ja que multitud de projectes s’han pagat amb fons europeus. Sense anar més lluny, la quasi totalitat del Museu cerdà. Els INTERREG o els FEDER són alguns dels fons econòmics dels quals la nostra comarca s’ha beneficiat. El mínim que podríem fer és tenir la placeta en condicions, no trobeu?

De totes maneres no és l’única plaça puigcerdanesa que es mor en l’oblit. El polític de torn sol tenir molta pressa per obrir nous espais al públic o per adecentar-ne l’aparença dels ja existents, però després, això de mantenir-los ja és un altre cantar.

La primera decisió que se sol prendre darrerament és primar el ciment per sobre del verd. Només cal veure com ha quedat la plaça del call: un meravellós exemple d’arquitectura Ceaucescu de formigó. Se suposa que estem a la muntanya,oi? No he anat mai a cap poble pirinenc de França, de Suïssa, d’Àustria? Us ben asseguro que, llevat d’alguna excepció, prefereixen el verd. I tampoc cal sortir de la península.

El ciment té, però, un avantatge sobre el verd: és relativament barat de mantenir. Només cal netejar la brutícia. No cal podar arbres, regar parterres, tenir cura de les instal·lacions de reg o vigilar que els brètols no es carreguin les plantes. Clar que, per contrapartida, sol ser lleig com un pecat, sobre tot en una comarca pirinenca.

En fi, que ni som europeus ni acabem de seguir models pirinencs. Quin és el nostre model? Els passejos marítims de la costa? La gran ciutat? O som tan fantàstics que tenim un estil propi i inigualable? Per desgràcia em temo que cap de les anteriors. Simplement anem tirant, sense cap planificació, a tranques i barranques. I se suposa que vivim del turisme…