Transfronterisme

Es podria escriure una tesi doctoral sobre la frontera que separa la Cerdanya en dues meitats. De fet ja s’ha fet i no afegiré gran cosa nova a allò que ments molt més preparades que la meva han dit sobre aquesta qüestió.

Darrerament sentim força notícies que apunten envers a un fenomen que podríem anomenar transfronterisme, és a dir, el reconeixement d’una certa identitat comuna a tots dos costats de la ratlla (la frontera), entre cerdans francesos i cerdans espanyols, cerdans catalans tots nosaltres.

Un pas decidit en aquesta línia és l’Hospital transfronterer de Puigcerdà, que donarà servei a tots els cerdans i capcinesos. Es parla molt d’aquesta infraestructura. Veurem com es resoldran els molts problemes de funcionament que reportarà, però com a iniciativa és de lloar.

També s’està parlant de construir un escorxador transfronterer al terme d’Ur, prop de Puigcerdà i Llívia que podria assumir els escorxadors de Puigcerdà, Bellver i Bourg-madamme.

Fa temps que es van posar en marxa algunes iniciatives conjuntes de serveis comuns a la conurbació Puigcerdà-Bourg-madamme, amb unes certes trabes per part de les autoritats centrals franceses.

Però a poc a poc es va avançant. Ni de lluny tan de pressa com molts voldríem. Així, no tenim de moment un centre d’ensenyament internacional, una mena de Lycée franco-espanyol, ni un Museu de tota la comarca de la Cerdanya, tot i que el Museu cerdà neix amb aquesta vocació.

Tampoc hi ha una política turística unificada a tots dos costats de la frontera, però suposo que és així, donant petits passos cada cop, com finalment tindrem una comarca veritablement unida.

Algunes institucions culturals ens recorden contínuament el fet que de Cerdanya només n’hi ha una, per molta frontera que els Tractats dels Pirineus i de Baiona ens imposessin. Tal és el cas de l’Institut d’Estudis Ceretans, que organitza uns Col.·loquis veritablement internacionals d’Arqueologia o rememora anualment la signatura del Tractat dels Pirineus.

Però tot flueix i les fronteres són cada cop més inexistents. Algunes realitats com la sèquia de Puigcerdà, que pren les aigües del Querol a França o la futura connexió amb la carretera del túnel del Pimorent o les diverses variants d’algunes poblacions franceses, afecten i molt als plans urbanístics de poblacions espanyoles. I viceversa.

Ara que la frontera econòmica ha desaparegut (Tractats de la Unió Europea i moneda comuna) i la policial quasi bé (Espai Schengen) es pot veure difuminar-se cada cop més la cicatriu que ha deixat segles de frontera a la nostra comarca. Tot i això, la curació serà lenta i encara cal fer molts esforços en la direcció adequada.

Potser un reforçament i modernització de la línia internacional de ferrocarril entre Espanya i França (o entre Catalunya i l’Occitània) i un major contacte cultural entre tots dos costats potenciaran cada cop més aquesta dissolució tan desitjada com desitjable.