Periodistes que deixen molt que desitjar

Per qüestions personals sempre he estat lligat en certa manera al món del periodisme. Les primeres paraules que vaig aprendre a llegir, no van ser ni "mamà" ni "papà", sinó "La Vanguardia", el nom del diari barceloní.

Des de molt petit, llegia el diari i he après molt seguint aquesta pràctica. Un dia sense diari se'm fa tan llarg com un dia sense pa. Avui, en llegeixo tres cada dia i possiblement en llegiria més si en trobés més que em plaguessin mínimament.

És per això que tinc una bona perspectiva de com ha anat evolucionant el món del periodisme les tres darreres dècades a casa nostra. Se suposa que vivim en temps avançats i que la generació actual és la més ben formada de tots els temps. Se suposa.

Veig que al periodisme no passa ben bé així. Potser és que ara n'hi ha molts, de periodistes o de gent que es creu periodista pel simple fet d'haver estudiat la carrera. Però com tots els oficis, cal un cert art i una certa vocació, que molt sovint hi manquen.

Em molesta molt veure articles mal escrits, fins i tot amb faltes d'ortografia. Això vol dir que tant el periodista com el corrector no han fet bé la seva feina. Em molesten les notícies o els articles mal redactats, que no s'acaben d'entendre. N'hi ha, oh, si n'hi ha!

Però em molesta més la deixadesa. No entenc com algú que es té per professional i que es guanya les garrofes amb el noble art d'escriure, no es pren la molèstia de verificar una font, de contrastar una dada o d'aplicar una mica de seny a allò que publica.

No entenc que molts es limitin a copiar les notes de premsa que els envien les institucions, públiques o privades, sense ni canviar el redactat. Per a això ja tenim la versió oficial, no ens cal el periodista per a res!

Ja no parlem d'aquells que es vénen per una cadira a la fila zero o per uns copets a l'esquena o per quatre pobres exclusives, que no deixen de ser propaganda per qui les hi concedeix. A canvi, fan articles on lloen les excel·lències del seu amo amb una feredor que fa basarda.

I molts d'ells, van amb uns aires de prepotència i amb una fatxenderia insofribles, que sembla que siguin ells els protagonistes i no els narradors de l'actualitat, quan l'única cosa que fan és llepar les engrunes que els deixen.

N'he conegut uns quants de periodistes i els millors solen ser gent molt senzilla, educada i humil. Evidentment, hi ha excepcions, com pertot arreu, però no deixo d'enyorar amb una certa tristesa alguns que ja no practiquen l'ofici i que l'han deixat en mans de gent poc preparada que es pensen que són qui-sap-lo.