Oxigen

Estem a les portes d'una nova Diada de Catalunya, en la qual el país es troba immers en un cert desànim i desconcert per la situació provocada pels successius retalls de l'Estatut i per la manca d'acord en el finançament. Podríem dir que tenim una certa crisi d'identitat, si bé aquest tret és força comú de la història del poble català, per desgràcia.

Potser una de les coses que més sorprenen és la manca absoluta d'interès en els símbols nacionals de Catalunya. La seva festa -la Diada- sol ser aprofitada per anar a dinar al camp o a la platja o per fer una bona becaina. De celebracions, poques o cap.

La senyera se sol emprar per folrar les paradetes dels llibres del dia de sant Jordi, patró de Catalunya i que no és festiu. Ara mateix, ens trobem en ple debat sobre si demà cal posar o no l'estelada als ajuntaments del país. Sembla que, a diferència dels bascos, no tenim prou amb una senyera, que ens calen tres o més i ningú es posa d'acord en quina és la més representativa.

Ni tan sols l'himne suscita un total acord, ja que molt veurien amb bons ulls que fos substituït pel cant de la Senyera o, fins i tot per la Santa Espina, el centenari de la qual ha passat sense pena ni glòria per una societat tan sol•lícita de celebrar centenaris.

El ball nacional, la sardana, languideix. Cada cop són menys i més vells qui la ballen i les cobles tenen més aviat poc futur si la cosa continua a aquest pas.

La capital del país fa dècades que ha renunciat a ser la capital de Catalunya i té més interès per semblar progre, cosmopolita i fashion i s'ha oblidat de quines són les seves veritables arrels.

I així podríem continuar fins a esgotar tots els símbols de Catalunya, però suposo que no cal. Ja us feu una idea de com estan les coses. Tampoc és que vulgui semblar excessivament pessimista. Deixem-ho en realista, que és pitjor.

Tant de bo aquest ensopiment general, aquesta sensació que tot està regit per una patuleia de panxacontents passi aviat i entri una mica d'oxigen al teixit social català. Perquè quan els teixits vius deixen de rebre oxigen massa temps, necrotitzen i moren, això si no ocasionen una gangrena general.