Visita virtual a Puigcerdà

Passin i vegin les meravelles turístiques que amaga Puigcerdà. Això sí, s’hauran de posar unes ulleres de realitat virtual per veure-les, ja que per un motiu o un altre han desaparegut per diverses causes que van des de les ganes de tenir espais oberts fins al tradicional: “Nen!, fot aquí el ciment no sigui que descobreixin això i ens aturin les obres!”.

Començarem la visita per la plaça del call. Se li’n diu així perquè a sota hi havia un call jueu. Al costat també hi havia una església força peculiar. Ah, que no la veuen? Bé, va desaparèixer fa temps.

Si continuem cap a aquella plaça de formigó tan maca podran veure les restes del Fort Adrià que, lamentablement, hem de dir-ho, van desaparèixer sota les màquines que van fer el pàrquing de SABA. Segons les autoritats, si hagués estat un jaciment ibèric encara s’ho haurien repensat. Nosaltres ho dubtem, vista la sort que han tingut els diferents jaciments ibèrics de la comarca.

Continuem avançant cap a la plaça Santa Maria. De fet, avui és una plaça però aquí hi hauria d’haver una preciosa església gòtica. La van tirar a terra els anarquistes perquè consideraven que era un estorb arquitectònic. En un llibre de memòries, aquesta magnífica persona que és l’Albert Boadella, deia tot cofoi que el seu oncle anarquista havia estat un dels que se la van carregar. Visca la cultura, però la meva, no la dels altres…

Al costat, on ara s’aixeca la casa parroquial i un preciós gimnàs privat hi havia l’església dels Dolors. Però clar, es trobava en un estat ruinós i calia enderrocar-la. Més que res perquè en algun lloc havia de viure el rector. Això del gimnàs ja és més difícil de justificar, però no vindrà d’aquí.

Si baixem pel passeig 10 d’abril, podrem veure un buit entre l’església de Sant Domènec i l’edifici de l’Arxiu comarcal. Aquí és on hi havia el campanar de sant Domènec, que era l’edifici més alt del poble. Quan les desamortitzacions de Mendizábal, que té nom de formatge però que era un polític espanyol, el van tirar a terra. Ja veieu que aquí tothom competeix per tirar coses a terra. Però no patiu pas: les pedres amb què estava construït es varen fer servir de llambordes per les voreres de Puigcerdà. Encara avui dia en queden. Tot s’aprofita, que en diria en Pere Calders.

Si pugem cap a la part alta del poble, podem veure el magnífic estat ruinós en què es troben la Casa Gran i la torre Muñoz en ple centre del poble. Un magnífic cartell de benvinguda per al visitant.

Continuem cap a l’estany. Antigament hi havia un preciós embarcador modernista a joc amb les torres modernistes que envolten l’estany. Bé, les que no han tingut la desgràcia de convertir-se en un hotel, com Villa Paulita. Amb la reforma de l’estany, hem de convindre que es va augmentar l’espai verd de la zona de l’estany, però també es van carregar l’embarcador. Calia?

A prop, trobem la font del Cúcuru, al costat de la qual es trobava el pou del glaç. Ho endevineu? Sí, en efecte, també se’l van carregar, aquest cop directament el van soterrar per fer les obres de la ronda dels torreons.

Si continuem pel passeig de la Sèquia, veurem el mur de Can Pedraza al qual li han fet tants forats que sembla un formatge Gruyère. També parlaria de la muralla de Puigcerdà, però total, pel que queda, millor ho deixem estar.

També podríem parlar de la preciosa sequoya que hi havia al parc de Puigcerdà (just ara on és aquell roc tan artístic) o del teix de la torre Viladomiu, seu del Consell Comarcal, que sembla que devia tapar la vista d’algun despatx molt important. O els xiprers del campanar que segons un regidor, tenien “la processionària del pi”. Sense comentaris. O dels arbres de Doctor Piguillem que sembla que li treien encant a la urbanització de luxe del costat. Sí, just la que sembla un pavelló psiquiàtric segons em comenten alguns amics.

I paro aquí perquè ja m’estic posant de mala lluna. Com podeu veure, Puigcerdà té tant patrimoni que l’ha d’anar destruint periòdicament per tal que no s’acumuli i faci lleig.