L’increïble cas del piano assassí

Generalment, les notícies que llegeixo en la premsa em fan riure o bé em preocupen, fins i tot, algun cop em sorprenen. Però gairebé mai em deixen amb la sensació de viure en un altre planeta. Això és el que ha passat aquest matí quan he llegit a La Vanguardia una notícia realment sorprenent.

Sembla ser que la pianista puigcerdanesa Laia Martín s’enfronta a una petició de pena de set anys i mig de presó i quatre d’inhabilitació per tocar el piano degut a la denúncia d’una exveïna molesta per haver-la d’escoltar un munt d’hores cada dia, assajant al piano.

No entraré en si això és constitutiu de delicte o no. Suposo que devien parlar i mirarien d’arranjar el problema. El cas és que la cosa va acabar amb el piano de la Laia precintat i amb el trasllat a una altra vivenda més issolada on la Laia va poder continuant estudiant piano. Aquí hauria d’haver acabat la cosa.

El que no entenc és com ara, uns quants anys després dels successos, apareix un fiscal i diu que la Laia –de vint-i-sis anys- hauria d’anar a la pressó per aquests fets. Però en quina mena de país vivim? Un país on els lladres es passegen impunement pels carrers, tan tranquils, amb els seus calés robats en paradisos fiscals, on surt més barat matar algú que no pas tocar el piano i molestar una veïna.

En fi, ho trobo indignant. Clar que si això arribés a tirar endavant, sentaria un precedent molt perillós. A veure quin músic d’aquest país s’atreveix a assajar a casa a partir d’ara, amb l’espasa de Dàmocles a sobre del cap, amb la possibilitat d’anar a la presó.

Altrament, criminalitzar els assajos musicals em sembla del tot increïble. Puc entendre que molestin, però parlant la gent s’entén. I, en tot cas, al final, haurem de donar la raó a Napoleó que deia que la música és el millor dels sorolls. Sic transit gloria mundi.