Radiografia del blogger adolescent cerdà

De tant en tant em miro els blocs i els flogs de gent jove de la Cerdanya i he de dir que m'he acabat formant una imatge, potser estereotipada i amb prejudicis, del jovent que puja de les noves generacions. Parlo d'aquells nois i noies que avui tenen entre catorce i vint anys, més o menys.

La primera cosa que s'observa és que els seus blocs estan plens de fotografies d'ells mateixos o d'ells amb els seus amics. Són força narcisistes. Les noies mostrant pit i els nois marcant les abdominals.

La segona cosa que es veu és que per a ells la mort, l'enfermetat o la lletjor no existeix. Són una generació de nois guapos, saludables, gairebé perfectes, dignes d'una pel•lícula de Thea von Harbour.

La tercera cosa que domina en aquests blocs és la total i completa vanalitat. Es parla de coses completament intranscendents. Bé, si considerem com a intranscedents els volubles i multivariables sentiments d'una generació que sembla que si no té parella als deu anys ja són uns fracassats socials.

La quarta cosa que traspua de la visita als blocs és la urbanitat. Si bé alguns posen de tant en tant alguna fotografia d'una sortida al camp o d'algun paisatge natural bonic, es veuen clarament les seves fílies: la ciutat, especialment Barcelona, la qual idolatren i on volen anar a viure tant aviat com sigui possible.

Aquesta generació no coneix el món rural del qual prové. De fet... món rural, dius? Encara que visquin a Bolvir o a Prats, la seva cultura no té res a veure amb el camp. De fet, això ja fa anys que els puigcerdanesos ho tenen: són una petita ciutat, que els caps de setmana s'omple de gent d'una gran ciutat, cosa que incita a la imitació.

Avui dia és normal que un grup d'adolescents baixin un dia o tot un cap de setmana a Barcelona ells sols, a comprar i a sortir de marxa. Una cosa que fa un parell de dècades hauria estat impensable. I no perquè sigui immoral, sinó perquè les tendències eren unes altres.

Aquests nois i noies, que es passen mig dia connectats al Messenger, que s'envien sms en comptes de parlar cara a cara, que només saben anar als establiments típics de menjar ràpid, veure les pel•lícules de moda (baixades de la xarxa) i que desconnecten de la realitat que els envolta per entrar al seu món, són una generació d'autistes autoinduïts.

En general, no saben acceptar un "no" per resposta, cosa que limita moltíssim la seva futura capacitat d'adaptació i de superació de problemes. Sempre han tingut de tot i els seus pares els han sobreprotegit fins a la nàusea.

Tot això es pot veure als blocs. De fet, també es pot veure si els sents parlar entre ells, si et fixes en ells, a on van i què fan. I sobre tot, molt més indicatiu, a on no van ni que els amenacin de mort: a un acte polític, a un acte cultural, a un concert de música clàssica, al teatre, d'excursió per la muntanya, a un museu...

I és clar que hi ha excepcions! Fóra terrible que no n'hi hagués. Tots en coneixem alguna. Però són això: excepcions. I si no em creieu, pregunteu als seus professors i mestres. Als seus pares, no, que no són capaços de veure què tenen a casa seva, però sí a qualsevol altre que tracti amb ells o els hagi de suportar unes quantes hores al dia...