Special mandarine, la supermandarina amb cromos!

L’altre dia vaig escoltar per la televisió una notícia que em va fer reflexionar. Sembla ser que el Govern ha arribat a un acord amb les empreses que proveeixen les màquines de venda de productes comestibles de les escoles i llocs freqüentants per joves per tal que ofereixin, a més del que ja venen, productes més sans, com fruites.

Un somriure maliciós se’m va escapar quan ho vaig sentir. Vaig pensar:

- Segur que els nens compraran fruita! Com no la venguin amb cromos del darrer personatge de moda i l’anunciïn per la televisió sota una marca molt publicitada, ho veig difícil.

No tinc res en contra de la mesura. És més, la trobo molt bona. Però siguem realistes, no deixa de ser una mesura demagògica, d’aquelles destinades a apaigavar les consciències. Algú es pensa de debò que els aliments “sans” poden competir amb tota aquesta corrua de productes de menjar-escombraria que es gasten milions en publicitat?

De debò es pensa algú que el nen, ofegat de publicitat des que neix, que s’ha convertit en un consumidor exigent dels que només compra marques reconegudes i que fa el que fan els seus amics a fi d’ésser acceptat al grup (o hauria de dir al ramat?) comprarà aliments “sans” podent-ne consumir d’ “inadequats”?

I ho poso entre cometes, perquè tampoc crec que els “sans” siguin tan desitjables ni els “inadequats” tan terribles. A més a més, una flor no fa primavera. De què serveix menjar-se una mandarina a l’hora del pati si després el nen s’atipa d’hamburgueses i patates fregides amb quetxup a l’establiment de moda amb paiasso incorporat?

És clar que millor que almenys mengi una fruita que no que no en mengi cap, però això no és ni la solució per l’obessitat infantil ni per altres problemes de salut derivats del consum excessiu de certs tipus de greixos.

Els nens són màquines de gastar i de consumir. Això és el que hi ha i mentre això sigui així, difícilment canviaran les coses.