Espoli oficial

L’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Puigcerdà ha decidit reclamar a la Generalitat de Catalunya la devolució de dos importants llibres històrics de Puigcerdà –el Llibre Verd i Trasllat de Llibre Verd- que van ser robats a començament del segle XX i portats a Barcelona d’amagatotis.

De moment, no hi ha resposta per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, però esperem que hi hagi algun tipus de pronunciament. Més que res, perquè després d’haver estat plorant anys i panys per la devolució dels arxius de Salamanca, ara fora ridícul que la Generalitat no fes justícia davant d’aquest cas, molt similar en les formes.

Els llibres van ser robats amb nocturnitat, ja que es van arrencar les tapes –que encara es conserven a Puigcerdà- mentre que el contingut va ser traslladat a Barcelona. Actualment, aquests dos llibres es troben a la Biblioteca de Catalunya.

No és l’únic cas de patrimoni cerdà espoliat “oficialment”. Hi ha multitud de talles de Mares de Déu i frontals d’esglésies que es troben al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya). Com a exemples, tenim la Mare de Déu de Ger (s. XII), la Majestat d’Éller (s.XII), el frontal de l’altar de Mosoll (s. XIII), el Crist de la Cerdanya (s. XII), el frontal de l’altar d’Ix (s. XII), la Mare de Déu d’All (C. 1200), el frontal de l’altar de Baltarga (C. 1200) o la taula de Soriguerola.

No només el MNAC conté art d’origen cerdà. Altres museus, com el Louvre de París o el Padro de Madrid, tenen també alguna peça del nostre patrimoni. Val a dir que tots aquests objectes no van ser robats, sinó que es varen comprar –molts, per quatre rals- en una època en què l’església es venia lliurement el patrimoni i ningú no aixecava cap veu en contra.

De la multitud d’objectes robats i que han anat a parar a col·leccioniste particulars d’arreu del món, ni en parlem, ja que aquets ja els hem vistos prou: no ens els tornaran pas. Això suposant que molts d’ells encara existeixin i no s’hagin perdut per sempre més.

En fi, la història de l’espoli a la nostra comarca ve de lluny i sembla no tenir aturador, fins i tot en temps recents. Allò que no s’ha malvenut o robat, ha estat destruït. Penso que un poble que no valora el seu patrimoni és un poble sense ànima. Que cadascú s’apliqui la cançó.