Extraterritorialitat

Vivim una època en què l’esfera de la vida privada fagocita impunement l’esfera de la cosa pública. Què vull dir amb això? Doncs que l’espai públic és sacrificat sense contemplacions als interessos particulars, àdhuc al vandalisme, sense que ningú no posi cap remei. Donaré uns quants exemples.

En primer lloc, tenim el sòl, una de les formes més bàsiques de propietat i quelcom més que un simple bé material. Sobre ell es fan cases, supermercats, infraestructures, jardins, hospitals, etc. Aquest bé públic sol ser donat molts cops a les empreses gratuïtament o a preus irrisoris per tal que s’instal·lin en un determinat lloc i generin llocs de treball que, quan deixin de ser prou rentables, seran destruïts i els costos hauran d’ésser assumits per la societat en general, en forma de subsidis d’atur o de prejubilacions.

El sòl públic és tractat com un bé de segona, com a terra conquerida i no se sol aprofitar pel bé comú massa sovint. Que tenim un tros de terra enmig del poble? Fem pisos. O en el millor dels casos, una plaça dura. Res de jardins per que els nens juguin o per que la gent passegi i es relaxi. Que se’n vagin a un altre lloc!

La via pública també és sacrificada pel benefici econòmic privat sense contemplacions. Així, tenim les terrasses dels bars que, per un preu molt raonable poden envair voreres i places per fer negoci. La gent que es foti. O una cristalleria pot fer servir el pati d’una comunitat de veïns com a deixalleria privada sense que les autoritats competents hi posin remei.

No contents amb això, ens ataquen per terra, mar i aire. Rètols lluminosos que fan mal a la vista i d’un pèsim gust estètic, pantalles gegants electròniques per anunciar que el turista ha arribat a un lloc idílic (irònic, oi?), places sobreil·luminades on gairebé es podria fregir un ou al terra de l’energia que es malmet i així successivament.

També tenim les botigues i altres locals que, no contents amb tenir un aparador, han de portar les seves mercaderies al carrer, ja sigui en forma física, ja sigui amb música estrident. Si als veïns els molesta, ja s’arreglaran, que el negoci és el negoci!

Puigcerdà és ”modèlic” en totes aquestes coses i podria donar lliçons a molts altres indrets del planeta. Vivim a la ciutat del campi-qui-pugui. Aquí pots fer el que et doni la gana (a menys que et barallis amb l’autoritat, és clar, com a tot arreu), que ningú no et dirà res.

Tant si ets del poble, com si ets de fora, pots deixar el cotxe mal estacionat, que no et posaran cap multa. Això sí, no gosis aparcar sense tiquet en zona blava, que llavors se’t menjaran de viu en viu! Novament el negoci.

És igual que et carreguis un rètol públic, la senyalètica de l’estany o un banc per seure. Tant se val que t’expressis “artísticament” sobre una façana amb un enorme grafit o que llencis un contenidor d’escombraries a l’estany. Total, ho paga el poble i si la cosa es posa molt malament, sempre es poden instal·lar càmeres de vídeo per tal de controlar la situació còmodament asseguts, que a l’hivern fa fred, tu!

No és un problema exclusivament polític. Ni tan sols cívic. És una malaltia social. No valorem res d’allò que és públic. Si el nen escup al terra, no li diem res. Si llença un paper a terra, no li diem res. Si fa malbé un arbre, no li diem res. Però com hem d’alliçonar ningú si nosaltres som els primers que malmetem l’espai públic? No hauríem de predicar amb l’exemple?