Temps de mobilitzacions

A Catalunya vivim temps interessants. Això que podria sonar a maledicció xinesa, crec que ha servit per remoure les consciències de la majoria de nosaltres. D’un temps ençà, no parem de mobilitzar-nos. Jo, que no vaig anar a la manifestació de la Via Catalana, però que sí que vaig anar a la ‘V’ d’enguany, he pogut copsar que la gent està il·lusionada pel futur i cansada del present i del passat més recent.

A Puigcerdà, fa pocs dies, vam poder veure una manifestació multitudinària com poques s’han vist en la nostra població quan el Tribunal Constitucional va suspendre la llei de consultes i la convocatòria de la consulta del 9-N. A la manifestació hi havia gent de tots els estrats socials, homes i dones, gent de totes les edats i professions. Gent que no havia vist mai en una manifestació. Gent que, generalment, no parla de política ni s’hi fica en aquestes ‘coses’. Però hi eren tots. Amics, familiars, coneguts i gent que no havia vist mai.

Com deia, corren temps interessants. La gent creu que el futur s’ha de conquerir i que el que ens ofereixen “els de sempre” té poc interès, per no dir, que fugen com esperitats del que ens ofereixen: corrupció a granel (tot i que nosaltres també en tenim), toros, desfilades de les forces armades, gestions pèsimes d’emergències saniàries, escanyament econòmic, una família reia d’una altra era, una conferència episcopal ultradretana i medieval, espoli fiscal i un llarg etcètera. Si la marca Espanya vol ser atractiva pels catalans, ho estan fent tan malament com saben i més encara.

No sé quin futur ens depara, però per primer cop en molt de temps, crec sincerament que aquest futur dependrà majoritàriament d’allò que decidim nosaltres, ja sigui en una consulta, en unes eleccions plebiscitàries o en el que sigui. Però dependrà de nosaltres. Els temps d’imposicions s’estan acabant i qui no ho vegi, que s’ho faci mirar, que encara hi és a temps.