Música fins a la sopa

Com cada any, estic anant als magnífics concerts del Festival de Música Vila de Llívia que se celebren en la que, possiblement sigui l’església cerdana amb una acústica més perfecta. Són ja 24 anys seguits d’anar-hi i s’ha convertit en tota una tradició quan arriba el mes d’agost.

Moltes coses han canviat, però, els darrers anys. En primer lloc, el pressupost, molt més reduït, cosa que ha comportat que es no es puguin portar les grans formacions corals i orquestrals d’altres temps, perquè seria prohibitiu i més en aquests temps de crisi que corren.

Una altra cosa que ha canviat és el públic: ja no hi ha aquell “pijerío” d’altres èpoques. Per contra, la gent és menys entesa i, per exemple, aplaudeixen quan no toca. No és que sigui important, és un simple detall, però significatiu, això sí. També és més fàcil trobar aparcament per al cotxe i no cal arribar amb tanta antel·lació.

Però potser la principal diferència no rau en els mateixos concerts de Llívia, sinó a l’entorn. Aquest agost he pogut comptar fins a dotze cicles de música diferents a l’Alta i a la Baixa Cerdanya i segur que em deixo algun. És que ens hem tornat bojos tots plegats?

D’acord que tothom té dret a viure, però em sembla una exageració. Mentre que altres mesos no hi ha gaires activitats musicals a la comarca, o cap, directament, a l’agost hi ha tal saturació d’events musicals que és impossible donar a l’abast. És cert que hi ha moltíssima gent i que tots els actes són força concorreguts, però potser que ens deixéssim de fer tanta política de campanar i miréssim de coordinar-nos una mica. Tots hi sortiríem guanyant.

A menys, és clar, que el que es pretengui sigui el contrari: fotre el veí. I molt em temo que quelcom d’això també hi ha, per desgràcia.