08 de desembre 2008

El fracàs de la Vegueria

Fa uns anys, se'ns va vendre la creació de la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran com una cosa meravellosa, que ens cohesionaria i que faria que molts dels nostres problemes, com a comarques de muntanya, es poguessin solucionar més fàcilment.

Però d'un temps ençà, tot són problemes. En primer lloc, la gent del mateix territori no ha acollit entusiàsticament la idea. Potser perquè des de bon començament, l'operació ha estat pilotada des dels despatxos dels alts directius i des de Barcelona i el territori gairebé ni ha obert la boca.

D'altra banda, no podem deixar de costat les veus que diuen que, com a entitat pròpia i diferenciada, seríem la vegueria més pobra de Catalunya i que si ara mateix les inversions no abunden, encara escassejarien menys si no depenguéssim de Girona o de Lleida.

Afegim-hi canvis constants de rumb, deguts als canvis de timó a la Conselleria de Governació i la indecisió dels polítics locals per un model territorial clar i ben definit, ha fet que el projecte es desinflés ràpidament i estigui en aquests moments molt lluny de les preocupacions dels habitants del país.

Si a sobre ens comencem a barallar per la capitalitat i s'ofereixen idees tan peregrines com fer que la gent de la Cerdanya o de l'Alt Urgell hagin d'anar a Tremp, amb unes comunicacions pèssimes amb la resta del Pirineu, a fer tràmits administratius o que la Val d'Aran, que té un règim legal propi no en vulgui a sentir ni a parlar de la vegueria, tenim tots els ingredients necessaris per al fracàs.

No sé si encara hi som a temps de reconduir la situació, tot i que molt em temo que no. Ha passat massa temps i massa oportunitats per obrir un debat sensat sobre què volem els pirinencs que esdevingui el territori on vivim. Les decisions ens vindran imposades des de Barcelona -com sempre- en funció dels interessos polítics i electorals del govern de torn.

És més: encara que ara es decideixi un determinat model, quan es produeixi un canvi de signe en el govern de la Generalitat, segurament veurem importants ajustaments en el model, perquè, a fi de comptes, cada terra fa sa guerra i quan les polítiques de país no es pacten, ja solen passar aquestes coses.

Els perjudicats serem, com sempre, els pirinencs, que ni tindrem una vegueria-província única, haurem s'anar per aquestes carreterotes tan magnífiques que tenim, en ple hivern a ves a saber on o que haurem de duplicar, a cada capital de comarca, l'administració de la vegueria per tal de no anar fent desplaçaments inútils, al cost d'augmentar encara més el funcionariat, en un país on no sabem què fer-ne de tants com en tenim.

Per tant, almenys pel que fa a la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran, crec que fóra més honest assumir el fracàs i començar de zero o deixar-ho córrer, tot i que jo sempre he estat partidari d'aquesta vegueria. Però tal i com estan les coses, em penso que l'única cosa que farà si s'acaba implantant és afegir problemes nous i no solucionar-ne cap d'antic.

1 Comments:

At 9:31 p. m., Blogger Novecentous said...

Crec que qualsevol ordenació política o social del Pirineu ha de nèixer de les comarques directament implicades. Us cal un lideratge que sàpiga apreciar la particularitat del territori, la seva distribució de recursos, i crec que és prou evident que només pot ser algú del Pirineu. Certament que el Govern en té part de culpa del que li passa al Pirineu, però també és cert que mentre hi hagi tant d'invididualisme entre els territoris del Pirineu les coses no aniran millor. La Seu, Puigcerdà, Sort, Vielha, Bellver, Tremp s'han d'entendre entre elles molt millor del que ho fan fins ara. Les comunicacions per carretera són deficients, però sent optimista, a nivell telemàtic són millors que mai. Mentre les diferències entre comarques i ciutats del Pirineu pesin més que el que us uneix, que és molt més, no hi haurà projecte comú, ni vegueria ni històries. Les rivalitats estan bé mentre siguin esportives i portin alguna cosa bona, però no quan es fan servir per barallar-se individualment. Per unir primer cal generar confiança, i per generar confiança cal primer ententre que esteu tots del mateix bàndol. No hi ha mai una solució òptima, però si hi hagués un lideratge capaç d'unir-vos, un altre gall cantaria, capaç de definir el canal de comunicació amb el Govern que fos satisfactori per ambdues parts seria un bon començament. Cal vèncer, però més que res cal convèncer dels projectes. És natural aixecar veus de queixa, però aquesta hauria de traduir-se en accions concretes, en una implicació directa en la definició dels projectes que impliqués com més part del territori millor. Sé que aquest discurs peca d'idealista i que deixa enlaire molts elements, però des que Obama va guanyar que sóc més optimista i crec que les coses poden canviar. També pel Pirineu. Però és evident que només queixant-se res no canviarà.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home