Les fronteres de la Cerdanya

L'altre dia vaig anar a la Tor de Querol per veure la projecció d'un reportatge sobre la frontera hispano-francesa parcialment rodat a la Cerdanya. La pel·lícula entrevistava a diferents personatges cerdans i del sud de França en relació a diferents temes.

Un dels assumptes tractats és un tema encara molt tabú a França: el dels desertors de la I Guerra Mundial, que fugien del país cap a Espanya per fugir del sagnant conflicte. Encara avui dia aquests temes aixequen moltes suspicàcies i silencis, en un país on el patriotisme està a l'ordre del dia.

També hi va haver desertors espanyols que fugien de la Guerra Civil cap a l'altre costat de la frontera, a l'igual que hi va haver refugiats de la República que van haver de marxar del país cames ajudeu-me de les tropes franquistes.

Tot i que el tema no va sortir explícitament, també hi va haver gent que fugia de l'ocupació nazi de França, en especial jueus, que van creuar la frontera cap a una més segura Espanya, tema relativament poc estudiat.

La frontera, però, no només ha estat un lloc de pas entre guerres. Un dels personatges entrevistats va ser un contrabandista dels que devien fer força calés amb l'estraperlo, en especial als anys 40 i 50, com tants altres varen fer a la nostra comarca, origen de més d'una fortuna.

Una de les coses que més em van sobtar no va ser res que es digués a la projecció de la pel·lícula ni al debat posterior, sinó el fet de poder constatar que la frontera continua existint al menys pel que fa a la cultura, de manera molt activa. A l'acte, que va congregar força persones, no hi havia quasi bé gent d'aquest costat de la ratlla.

Cal destacar que quasi bé tots els actes de la Baixa Cerdanya es fan en català, llengua comuna de tota la Cerdanya, mentre que la immensa majoria dels actes de l'Alta Cerdanya es realitzen en francès i, quan no és així, s'avisa, com excusant-se. Suposo que té un cert sentit, perquè la major part desl estiuejants francesos de l'Alta Cerdanya no comprenen el català, mentre que quasi bé tots els visitants de la Baixa Cerdanya tenen el seu origen a Catalunya i comprenen perfectament el català.

Així doncs, tot i que la ratlla ha desaparegut quasi totalment pel que fa a les qüestions econòmiques -llevat d'algunes diferències notables de preus- i políticament s'ha afeblit, culturalment, sobre tot en allò relatiu a la llengua, a la comunicació, hi ha una frontera difícil de trencar.

Un altre fet que em va sorprendre és que, tot i que a l'Alta Cerdanya hi ha altres historiadors, cap d'ells era present a la conferència. No ho sé, potser va ser casualitat, però no és el primer cop que observo un fenomen com aquest. Continuem en un regne de taifes en què hom només es mou pel seu petit cercle.

Fa un parell de dies, comentava amb una amiga de Bellver que sobtava la quasi total absència de gent de Puigcerdà als actes culturals que s'organitzen a Bellver, població que es troba a un quart d'hora en cotxe de la capital de la comarca. Tampoc es veuen molts bellverencs als actes de Puigcerdà i així successivament amb altres indrets.

Sembla que hi ha una barrera que impedeix agafar el cotxe als puigcerdanesos i desplaçar-se a una població veïna. Clar que, per què ho haurien de fer si la majoria d'ells no assisteixen a les activitats que es fan a Puigcerdà? Però és cert que la capital viu una mica d'esquenes a la resta de la comarca.

Els altres municipis no s'ho poden permetre tant això de viure d'esquenes a Puigcerdà. Molts serveis importants es troben a la capital i hi han d'anar (l'Institut, l'Hospital, etc), per la qual cosa és més natural per a ells d'assistir-hi.

Moltes són les fronteres que creuen la Cerdanya. Algunes -com la ratlla entre França i Espanya- s'han estudiat molt, però d'altres, d'internes, no tant i potser fóra bo que algun estudiós ho fes, perquè segurament que ens enduríem alguna sorpresa.