Planificació

Des de fa molts anys, trobo que un dels problemes més importants de la comarca és la manca de planificació general. Si realment ens hem de considerar una comarca turística i volem tenir un cert futur en un Pirineu que, quan les coses van mínimament maldades, es despobla de mala manera i perd serveis i infraestructures, hauríem de saber cap a on anem i què volem d’aquest futur indefinit.

El cert és que hauríem de planificar tots els sectors econòmics: el primari, en clar retrocés, que s’hauria de potenciar i complementar amb algun tipus d’indústria alimentària i d’algun altre tipus. Caldria potenciar el sector d’energies alternatives, especialment l’eòlica, la solar, la biomassa i potser la geotèrmica.

Tanmateix, caldria regular de debò el sector constructor per evitar una catàstrofe com la que ara mateix vivim tots plegats, en què el motor principal de la comarca s’ha aturat de manera preocupant.

Finalment, el sector serveis, que inclou el sector turístic s’hauria de planejar seriosament. Caldrien estudis de viabilitat per saber quins comerços són necessaris als nostres pobles; caldria saber quins esports, a part de l’esquí i el senderisme, es poden desenvolupar turísticament a la Cerdanya; caldria saber si podem crear un turisme cultural i naturalista prou potent com per competir amb altres indrets. I així successivament.

La planificació és fonamental i aquesta hauria de ser una de les feines principals dels polítics. Per anar administrant el dia a dia no ens calen polítics, només calen gestors. Si realment volem tenir un futur engrescador cal planificar. A més a més, això ens estalviaria molts diners en feines duplicades que després cal llençar a les escombraries perquè no encaixen o perquè s’han fet vàries vegades.

Per posar un exemple. Tenim una gran xarxa de senders comarcals, que depenen de diferents municipis i administracions. Les senyalitzacions són diferents entre elles i la gestió, si és que existeix, no és homogènia. Depenen de diferents “marques” o formen part de productes turístics diferents i així és impossible gestionar res de manera eficient.

Caldria doncs centralitzar la feina en un únic organisme o, almenys, establir un protocol únic de col•laboració de manera que la imatge de producte que se’n derivés fos homogènia i sinèrgica i no donés la sensació que hi ha ara: que tohom ha campat per on ha volgut.

No es tracta de planificar a l’estil soviètic. Es tracta de donar una sèrie de directives més o menys voluntàries a seguir que estiguin recolzades per projectes seriosos. Així, un empresari podrà invertir amb unes certes garanties en un projecte, sabent que els seus esforços van en la direcció del vent.

El nostre futur depèn de la capacitat que tinguem per inventar. Cal imaginació per cercar noves idees. I cal seny per triar aquelles opcions que siguin realment innovadores i factibles. Per desgràcia no confio gaire en els nostres polítics per dur a terme aquesta tasca i fer-ho només des de la societat civil no és feina senzilla.