Som o no som?

De tant en tant, surt a la premsa algun estudi que diu que els catalanoparlants som tants. Generalment, es parla d’entre 9 i 10 milions de catalanoparlants. He de dir que quan llegeixo aquestes xifres, se’m posa un somriure agredolç a la cara. Deu milions? D’on els treuen?

És clar que això és com fer-se trampes al solitari. És creure’s una mentida que, per desgràcia li cou a molta gent i que la ve repetint per tenir, potser, la consciència tranquil•la. No som, ni de lluny, 10 milions de catalanoparlants al món, perquè per començar, el gruix de parlants, que es trobaria al principat de Catalunya no és de 6 milions de persones.

Qualsevol que vagi pel carrer en qualsevol poble o ciutat de Catalunya serà tristament conscient que una bona part dels habitants d’aquest país no s’expressen habitualment en català, sinó que ho fan en castellà (o en urdu, ja posats).

Una cosa és que els habitants de Catalunya majoritàriament entenguin el català o el que el parlin ocasionalment, i una altra de ben diferent és que siguin catalanoparlants o catalanoescrivents, per dir-ho d’alguna manera.

És com si féssim una enquesta a Dinamarca sobre la gent que entén l’anglès. Possiblement obtindríem molt bones xifres, però a l’hora de la veritat, la llengua que tothom parla és el danès. A Catalunya hauria de passar igual, que la llengua per tots coneguda i emprada fos el català (on si no, a Catalunya, la llengua pròpia de la població hauria de ser el català?), però realment som conscients que això no passa.

A quants bars o restaurants de Barcelona ens atenen en català, especialment si el servei és de fora de Catalunya? Igualment amb les botigues, o amb els serveis judicials, o amb la Policia, etc.

És una il•lusió, una quimera creure que a Catalunya som 6 milions de catalanoparlants, quan amb prou feines hi deu haver la meitat d’aquesta xifra. Això, si no ens posem gaire estrictes amb el tema de la diglòssia, perquè si no, si realment cerquéssim gent que parla el català en tots els àmbits de la seva vida potser ens enduríem una sorpresa ben desagradable.

Diguin el que diguin els polítics, el català està en retrocés. No sé si encara existirà d’aquí a cinquanta anys o llavors no deixarà de ser una llengua residual, però el que sí que em sembla evident és que si no fos pels mitjans públics en català, la nostra llengua ja ho seria, de residual, a hores d’ara.

Arribats en aquest punt, hi ha dues postures irreconciliables: els que creuen que cal protegir el català, com es guareix un malalt i els que creuen que les llengües haurien de funcionar com un mercat darwinista i només haurien de sobreviure les que millor s’adaptin a les necessitats de la gent.

Jo, particularment, crec que el català s’ha de protegir, ja que surt d’una posició dèbil, després de segles en què tant Espanya com França han intentat i gairebé han aconseguit destruir-lo. Però no ens enganyem, si el malalt no vol viure, ja podem posar-li sèrums, que la cosa només servirà per allargar-li l’agonia. De nosaltres depèn.