30 de novembre 2010

Litúrgia

És curiós el contrast entre la nit de diumenge passat i la nit de dilluns. Mentre que la nit de diumenge va ser força plàcida -tot i el recompte electoral-, la nit de dilluns va esdevenir quelcom de màgic. Tothom estava amorrat al televisor mirant el Barça-Madrid com si s'acabés el món.

Quan va acabar el partit, va esclatar l'eurfòria i la gent sortia al carrer a celebrar-ho i amb els cotxes a pitar, tot i el fred gèlid que feia. Però és clar, l'ocasió s'ho valia. En canvi, diumenge ningú no va sortir a celebrar-ho, ni tan sols els militants i simpatitzants de CiU que van ser els clars guanyadors de la nit electoral.

És evident que ens prenem molt més seriosament el futbol que la política. Sento dir, que a mi això no em sembla normal. Ja sé que sóc una veu que clama al desert, que formo part d'una minoria, gairebé repudiada, però jo ho sento així. A mi m'interessa més saber qui administrarà els meus impostos els propers quatre anys, com ho faran, què sacrificaran per fer-ho, quines prioritats tindran i com m'afectarà això a mi que no veure uns senyors carregats de milions en calces curtes donant patades a una pilota enmig d'un enorme camp de gespa.

És una manera de veure-ho. Però a mi el Barça-Madrid no em fa ni fred ni calor. I que consti que ho respecto. Entenc que molta gent necessita desfogar-se dels seus problemes vitals s'alguna manera, que senten els colors, que fins i tot confonen el barça amb Catalunya, però he dir que si ens ho penséssim una mica, ens adonaríem de com n'és de greu i d'irresponsable aquesta actitud.

Si les coses anessin bé, divertir-se seria normal. Però no és així. El nostre país es troba immers en una profunda crisi econòmica, social i política i molts fan servir el futbol com una manera de defugir la realitat. Són aquests -que em temo que són majoria- els que em preocupen, no els que s'asseuen davant de la tele a gaudir d'un espectacle una estona.

Molta gent ja està satisfeta amb el 5-0. Hem guanyat als madrilenys! Bé, i què? Ni tan sols hem guanyat a tots els madrilenys, perquè a Madrid, no tothom és del Real Madrid. D'altra banda, i què que els haguem guanyat? Tindrem un estatut en condicions per això? Ens deixaran de sagnar amb impostos? Ens tractaran amb més respecte?

És evident que no. I qui es conformi amb el 5-0 malgrat el que està caient, té un seriós problema de prioritats. Però és igual, com deia abans, sóc una veu que clama al desert. El proper Barça-Madrid, els carrers es tornaran a buidar i la litúrgia gairebé religiosa es tornarà a repetir. Si ens han d'envair, que aprofitin un dia d'aquests. No hi hauria cap resistència.

1 Comments:

At 2:40 p. m., Blogger Joana said...

No crec que la gent es quedi amb això. Però, el resultat d'haver guanyat el partit de futbol és inmediat i l'endemà, a una altra cosa. Amb les eleccions, pots estar més o menys d'acord amb el que surt, però no hi ha resultats, tot són bons propósits de moment, ja ho celebrarem d'aqui a 4 anys si el resultat és de 5 a 0 i si és de 1 a 0 també. Cal reconèixer que el Barça va jugar d'allò més bé.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home