Muntanya amb presses

M’agrada molt la muntanya. I a més m’agrada tot l’any. M’agrada anar-hi a passejar, a veure la flora i la fauna, a seguir els camins tradicionals, visitar una ermita perduda, contemplar un paisatge o una formació rocosa; anar-hi de nit a veure les estrelles; a la tardor a veure les meravelloses tonalitats grogues i ataronjades; a l’hivern, per veure els camps nevats o a la primavera, per veure els verds tendres de les noves fulles.

M’agrada anar a collir bolets, gerds o fer fotografies. M’agrada veure els rierols com reneixen després del desgel; veure els núvols arrapats a les muntanyes o una bona posta de sol. M’agraden totes aquestes coses i moltes més.

Però totes elles requereixen un cert temps, generalment contemplatiu: anar-hi sense preses. Per això no entenc la dèria que li ha donat darrerament a moltíssima gent d’anar a la muntanya a córrer i deixar-se la pell, a veure qui fa més quilòmetres en menys temps.

Respecto tots els esports, entre ells el running o les curses de muntanya, però no li acabo de veure la gràcia de no tenir ni un moment per gaudir de les meravelles que la natura ens ofereix.

Evidentment, molts corredors diran que sí, que disfruten del paisatge, però permeteu-me que ho posi una mica en entredit. A fi de comptes, quan vas per feina, vas per feina i no tens temps de gaudir gaire de la natura. Una altra cosa és anar a passejar o fer senderisme, que té un altre tempo.

Vivim temps accelerats i això ha arribat també al lleure, incloses les activitats relacionades amb la muntanya: running, esquí, ràfting… es tracta d’anar com més depressa millor. Suposo que no tothom comparteix aquesta filosofia i alguns s’ho prenen amb més calma, però veient les presses que molts porten, molt em temo que són una minoria.

En fi, cadascú viu la muntanya com vol, evidentment, però jo continuaré prenent-m’ho amb calma i gaudint dels detalls.