Inauguracions

Ja han inaugurat el remodelat passeig 10 d'abril. Segons la meva opinió, encara ha quedat prou bé, ja ho deia en una altra entrada. Llevat d'algun detallet, com la infumable gespa artificial, el passeig està molt millor ara que no pas abans.

Ah, hi ha un però: la inauguració. Ja ve essent tradicional que quan s'inaugura un nou espai públic faci l'aparició el senyor vestit de blanc i amb l'incensari. M'estic referint naturalment al senyor capellà. O rector, no el degradem pas.

Sembla una pel•lícula de Passolini: música, les autoritats municipals, el pàrroc, bé, les forces vives del poble. Només vaig trobar a faltar la Guàrdia Civil, però suposo que se'ls reserven per a la processó de divendres sant, on a més a més, les dones duen "peineta".

I naturalment, els iaios, que sempre són macos de veure i els encanta sortir a les fotos. Són molt útils, perquè van per poc menjar que els hi posis i sempre somriuen molt. Generalment no tenen ni idea de per què estan allà, però mira, s'ho passen bé. I mai, però mai no fan comentaris comprometedors, que això de l'autoritat encara els recorda a temps passats i els fa una certa por.

La resta de ciutadans no hi van però és que és natural: estan treballant. A diferència d'altres, han de guanyar-se el pa amb la suor del seu front i no poden escapar-se impunement a qualsevol hora a veure l'espectacle que els altres s'han muntat.

I què faríem sense un bon discurs? No podríem pas dormir. Trobaríem a faltar alguna cosa important que se'ns ha tret. No, no, el discurs no pot faltar. Generalment s'utilitza per fer autobombo i posar-se medalletes. Ah, és que les inauguracions són per a alguna altra cosa?

I així passa l'estona, entre rialles i cops d'esquena -alguns amb punyal inclòs- i tots contents com un gínjol. Com m'agrada el cinema italià!