El bruixot de la tribu

Dimarts vaig baixar a la Seu a veure l'actuació de "Entre Nosal3" dins del marc del I Festival de Música Folk de la Seu d'Urgell, que té lloc al restaurant La Llum. Va ser una nit magnífica de la qual vam gaudir enormement i des d'aquí vull saludar tant al grup com als organitzadors del Festival.

Si en un concert anterior deia que una de les coses que més m'havien sorprès era la presència de molta gent jove, cosa molt rara en un acte cultural a la Cerdanya, el que em va sorprendre d'aquest concert va ser la presència de gent de tot el territori: des de la Cerdanya fins a Ponts, passant per Andorra i Gósol.

Si fas un acte a Puigcerdà, difícilment vindrà gent de la resta de la comarca. Com a molt algú d'Alp, algú de Llívia, fins i tot algú de Bellver, però sol ser estrany. Ara, si fas un acte a Llívia, Alp o Bellver, trobar-hi algú de Puigcerdà és gairebé un miracle.

Tot i que la Cerdanya és molt més petita i accessible que l'Alt Urgell, no deixa de sorprendre que a la comarca veïna la gent es desplaci a la Seu amb molta més facilitat.

Tampoc podem generalitzar a partir d'una sola mostra, però el cert és que fa anys que vaig observant aquest fenòmen i, sincerament, no es tracta d'un cas aïllat.

Per exemple, l'any passat a Oliana, en un important acte cultural em vaig trobar amb moltíssima gent del món cultural de la Seu d'Urgell. En canvi, en un acte similar a Bellver, fa uns anys, no hi havia ningú del món cultural de Puigcerdà o de la resta de la comarca.

Què falla? La comunicació? Hi ha algun tipus de dinàmica social d'enemistat entre els pobles que fa que anar a un acte cultural o festiu d'un poble veí sigui més lleig que un pecat? La veritat és que ho desconec. Però crec que en algunes coses els cerdans pequem de poc unitaris i d'excesivament individualistes.

Mireu sinó, què ha passat fa només unes setmanes arran de certes declaracions sobre la inclusió (o no) de la Cerdanya a la vegueria de l'Alt Pirineu (i Aran): uns no en volien ni a sentir a parlar, a d'altres tant se'ls en fotia i d'altres amenaçaven amb la secessió sinó formàvem part de la vegueria en qüestió. Fins i tot altres preferien passar a dependre directament de Barcelona.

Més que mai es demostra que som un país de tribus, on el bruixot és el capitost i els altres a dir amén no sigui que ens caigui una garrotada. Així difícilment anirem gaire lluny. Per sort, les muntanyes tampoc ens hi deixarien, d'anar gaire lluny...