Renunciem

A poc a poc, les persones, els ciutadans anem renunciant a allò que sempre havia estat al nostre abast. Renunciem a un aire net i una aigua pura en nom del progrès. Renunciem als bells paratges de la nostra infantesa en nom de l'economia. Renunciem al silenci, en nom del desenvolupament. Renunciem als estels del cel en nom d'una suposada seguretat ciutadana.

Però també renunciem a poder aparcar on vulguem, en nom de la manca d'espais. Renunciem a tenir uns bons serveis públics, perquè no ens atrevim a protestar quan es fan malament les coses. Renunciem a una democràcia de qualitat, perquè la majoria de la gent no ho és gaire, de demòcrata.

Renunciem a contribuir al bé comú per por que s'aprofitin de nosaltres. Renunciem a tenir una vida cultural plena, perquè s'està més còmode mirant la tele a casa. Renunciem a conèixer el nostre territori, perquè estem massa enfeinats amb les nostres petites dèries. Renunciem a tenir bons amics i els substituim per coneguts i companys de feina, perquè mantenir una amistat requereix un temps que molts no estan disposats a emprar.

Renunciem a tenir una circulació ordenada, perquè és molt més còmode agafar el cotxe fins i tot per anar al lavabo. Renunciem als jardins i a les places verdes i les substituim per espantoses àrees encimentades perquè són més barates de mantenir i fan més ciutat. Renunciem a tenir un teixit associatiu viu, perquè no estem disposats a destinar temps a la comunitat i menys gratuïtament.

I així, entre renúncia i renúncia, van passant les hores, els dies i els anys. I de què ens serveix renunciar a tant i tant? És que som més feliços? La nostra vida és més plena? Viurem més anys? Serem més persones?

Crec que resulta evident que no. És renunciar a canvi de res. Però quan es comença en aquesta espiral de la renúncia és molt difícil tirar enrere, perquè és més còmode seguir pel camí que ja tenim traçat. Tot i així, només depèn de nosaltres.