La nostra fil•loxera
La
història és una font d’inspiració pel que fa a situacions cícliques. Actualment
ens trobem en una situació força excepcional, amb una crisi econòmica d’arrels
mundials i de pronòstic reservat. Però de crisis econòmiques n’hem patit moltes
i més que en vindran.
Em
ve a la memòria la terrible plaga de la fil·loxera que va assolar les vinyes
catalanes entre finals del segle XIX i començament del segle XX. Aquella plaga
va representar un canvi en el paradigma econòmic d’un Pirineu que vivia, en
bona mesura de la producció de vi. Doncs bé, tan sols tres anys després que la
fil·loxera arribés a les comarques de l’alta vall del Segre ja s’estava parlant
seriosament de canviar el teixit productiu de les nostres comarques.
A
recer d’aquestes propostes, sorgeixen les grans fires ramaderes del Pirineu, ja
que s’aposta pels ramats com a font de riquesa. És quan els camps de cereals
comencen a substituir-se per camps de pastura, política que es veurà cada cop
més consolidada al llarg del segle XX.
Doncs
bé, fa més de tres anys que tenim la temuda crisi econòmica aquí i ningú no es
planteja seriosament canviar de paradigma productiu. Hi ha un cert consens
popular, però dit molt amb la boca petita, que la construcció no tornarà a ser
allò que era i que caldrà cercar un altre factor productiu rpou potent per tal
de nodrir les comarques pirinenques.
Hi
ha qui proposa un retorn a les arrels, al sector primari, amb una certa
industrialització. Altres proposen de potenciar allò que ja tenim: el turisme.
Però cap de les alternatives troba sortides fermes que permetin suposar que
aquest serà el camí a seguir.
De
fet, el que hom observa és una mena de passotisme o de conformisme. Com si la
gent visqués una plaga bíblica que ha caigut sobre tots nosaltres i es limités
a acotar el cap i anar fent la viu-viu fins que arribin temps millors.
Sembla
mentida a aquestes alçades del partit, que la gent no vegi que els futurs bons
temps –que hi seran, no ho dubteu- no vindran sols, sinó que caldrà anar-los a
cercar. I això no s’aconsegueix restant asseguts a la cadira.
4 Comments:
les autoritats acaben de defenestrar un projecte per a incorporar un nou super i fer que aparegui la competència. Molt em temo que anem pel mateix camí que les benzineres.
Tothom protegeix els seus interessos, et sorprèn?
però les autoritats han de defensar el bé comú i no pas el particular.
Quin acudit més bo. Les autoritats, persones, defensen els seus interessos, a saber:
1. Si són polítics professionals, defensen el seu lloc de treball (guanyar les properes eleccions) i les seves fonts de finançament (aquells que paguen les campanyes electorals).
2. Si no són professionals de la política:
2.1. Representants gremials. Defensen els interessos del seu gremi concret.
2.2. Professionals liberals. Poc vinculats amb la política, solen estar insatisfets amb el seu lloc de treball i aspiren a entrar a la roda del punt 1 (ja sigui a temps complet o parcial).
2.3. Jubilats. L'avorriment i les ganes de donar sentit a la vida més enllà dels 65 anys hi fa molt. Tot i que els arguments són diferents, aspiren al mateix que el punt 1 però de manera no onerosa.
2.4. Pobres d'esperit. Bones persones que s'embarquen en projectes i que, faltats d'esperít crític o de valors propis, fan seguidisme de les posicions dominants.
Bé, l'anàlisi és prou acurada i ajuda a pensar quina mena d'estructures executives tenim en l'àmbit públic i per què s'emprenen segons quines polítiques en determinats aspectes. Res fora del normal i res fora de la naturalesa animal/humana que més d'un biòleg et podria confirmar.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home