Vostè s'ho ha buscat

S'ha apuntat darrerament un cert debat sobre la privacitat que han de tenir els càrrecs públics. Pot un regidor o un alcalde sortir de farra una nit de festa i acabar amb una copa de més? Se l'ha de poder criticar pel que fa a la seva vida privada? O només es pot qüestionar allò que fa des de les institucions públiques?

Crec que aquí hem de separar allò que és ètic d'allò que és estètic. Evidentment, cadascú pot fer allò que consideri oportú amb la seva vida privada. En teoria, no hauríem d'anar qüestionant què fa un càrrec públic a les hores de lleure, però està també la qüestió estètica.

I és que un regidor, un alcalde o un conseller són quelcom més que funcionaris públics: són els líders polítics de la comunitat i se'ls pressuposa un cert savoir faire i una certa elegància a les formes. Això no vol dir que no puguin "passar-se", però també han de ser conscients que, pel fet d'haver-se col•locat voluntàriament al centre d'atenció de la comunitat, seran examinats amb molta més intensitat que si fossin ciutadans anònims.

D'altra banda, tenim una qüestió pràctica. Si jo surto i m'emborratxo, és el meu problema. Si ho fa un metge de guàrdia, es consideraria una falta greu, perquè això podria perjudicar molt negativament a un possible pacient.

Doncs un alcalde o un alt càrrec han d'estar sempre disponibles. Pot haver una catàstrofe i han de poder prendre decisions ràpidament i de manera encertada i si van pitof, això podria comprometre les seves actuacions.

A fi de comptes, el càrrec d'alcalde, conseller, director general o president és voluntari. Ningú no obliga a acceptar aquestes responsabilitats, així que si hom no està preparat per assumir aquestes càrregues, que ho deixi córrer.

Això em recorda a un diàleg de la famosa sèrie britànica d'humor polític, "Sí, Primer Ministre". Quan el PM James Hacker visita el Ministeri de Defensa i li ensenyen el botó nuclear, pregunta si algú qüestionarà la seva decisió de prémer-lo. El militar li contesta que ells són militars i que són allà per rebre ordres, no per qüestionar-les. Llavors, el PM pregunta:

- I si vaig pitof?

A la qual cosa li respon el seu Secretari Personal:

- Miri, procuri de no anar-hi.

El PM respon força preocupat:

- És una gran responsabilitat.

A la qual cosa li replica el Secretari del Consell:

- Bé, vostè se l'ha buscada.

Doncs això.