Ecologisme: pensament màgic versus pensament racional

Tinc un amic que em diu, de tant en tant, que no entén com puc ser ecologista i progressista alhora que soc liberal de centredreta.

 

Bé, en efecte soc tot això alhora i no hi veig cap contradicció en els termes. Ans al contrari, crec que són ideologies que es complementen molt bé. De fet, una cosa és tenir mentalitat d’ecòleg (científic) i una altra força diferent és ser ecologista, que s’assembla més a una ideologia dogmàtica, gairebé una religió.

 

Jo soc dels del primer nombre. Crec en l’ecologisme científic, racional, no en el pensament màgic. Per posar-vos un exemple constitutiu. Quan James Lovelock parla de la teoria Gaia, me’l crec. Ell diu que la Terra es comporta “com” un ésser viu, no que ho sigui. Els primers som dels del “com”, mentre que els ecologistes creuen en la “magia potagia” de l’“és”.

 

Naturalment, tot depèn sobre què entenguem per “viu”, però segons les definicions tradicionals de la biologia, la Terra no està viva, tot i que en molts aspectes es comporta com a tal o ho sembla.

 

Després apareixen les inevitables personificacions: la Terra s’està venjant de nosaltres pel mal que li estem infligint. De fet, som tan imprudents, que som nosaltres els que ens estem llançant pedres al nostre terrat. La Terra, tan feliç, per fer servir una altra personificació. Qui està en perill és el nostre estil de vida, no la Terra.

 

Hi ha gent que ho posa tot al mateix sac: l’ecologisme, els indis americans, l’homeopatia, les teories de la conspiració, l’anarquisme, el comunisme o el socialisme, l’anticapitalisme, etc., com una mena de poti-poti força indigest per a la raó, però que es ven molt bé emocionalment. Ja us dic, una mena de pensament màgic que no té on sostenir-se racionalment, però que és molt guai.

 

Jo crec en un ecologisme racional i científic. Pel que fa a l’economia, soc clarament capitalista. Segur que existeix un sistema millor, però de moment no l’hem trobat. Els experiments que s’han fet amb l’anarquisme i amb el comunisme han estat desastrosos. I qui ho negui no té ni idea d’història. Que se’n vagi a Rússia o a l’exRDA a preguntar a veure si tornarien al comunisme.

 

El capitalisme ha provocat molts problemes, concretament, la idea que es pot créixer indefinidament sense que passi res. Això és fals i és una de les coses que l’ecologisme científic posa en el seu lloc.

 

Posem un exemple pràctic: a la Cerdanya, la construcció ha generat una onada de creixement econòmic i demogràfic sense precedents. El problema ha vingut quan això s’ha convertit en un campi qui pugui, quan s’ha suposat que es podia continuar construint sense límits, indefinidament.

 

No cal esperar que la Cerdanya estigui plena de cases i s’esgoti el terreny edificable. En l’actualitat, lluny encara d’aquest punt, els problemes d’habitatge i gentrificació comencen a ser perillosos i s’està generant una reacció en contra de la construcció de segones residències com mai no havia existit. La cosa es posarà pitjor en el futur.

 

El capitalisme potser no s’autoregula bé, però la realitat és tossuda. L’energia i els recursos són limitats i si els repartim entre tots, encara que sigui de manera desigual, arribarem a un punt que no podrem repartir res més.

 

Es produirà llavors un col·lapse? No ho crec. Es produirà una reacció i es prendran mesures dures i potser desagradables per a molts.

 

L’ecologisme proposa no arribar a aquests extrems i prendre mesures correctores més suaus i més amables, tant pel que fa al medi ambient, com pel que fa a l’economia.

 

Naturalment, sempre tindrem els extremistes. D’una banda, els que creuen que això sempre s’ha fet així i que cal continuar esprement la gallina dels ous d’or. I els que creuen que baixarà del cel una mena de revolució anarquista que posarà a tothom al mateix nivell.

 

Cap de les dues coses succeirà. Em podeu creure o no, però insisteixo: la realitat és tossuda i sobretot, possibilista. No es pot créixer indefinidament, però creure que les coses s’arranjaran miraculosament o per la bona fe de la gent, és no conèixer la natura egoista humana. I això no és quelcom que es canviï amb uns quants exercicis cooperatius a les escoles.

 

És per això que em miro amb una certa preocupació com molta gent jove es deixa emportar per idees més o menys precuinades, dogmàtiques i poc realistes de com és la realitat humana. Un món aparentment idíl·lic, sense indústria, basat en l’agricultura sostenible, sense avarícia, on tothom coopera. Li’n diuen idealisme, però jo crec que és part d’aquest pensament màgic que us comentava abans.

 

Ja vam tenir una llarguíssima etapa de la història basada en l’agricultura, amb poca tecnologia, gens d’indústria i un munt d’epidèmies, mortalitat infantil i una esperança de vida que no depassava els trenta anys. Va ser l’era preindustrial anterior a la Il·lustració. De debò hi volem tornar?

 

Com sempre, quan arribi el moment, actuarem per necessitat, de mala manera i en el darrer moment. Però confio que ho farem, finalment.

 

Mentrestant, jo continuo cercant respostes racionals als problemes que tenim, sense creure en solucions màgiques, però tampoc en què el mercat s’autoreguli màgicament. Si ho penseu fredament, la mà invisible d’Adam Smith, també és un cert tipus de pensament màgic i no hi he cregut mai seriosament.