Saül cau del cavall

Benvolguts amics i enemics:

 

Com Saül, quan perseguia els primers cristians, he caigut del cavall i per sort no m’he trencat res. Només una mica de la pols del camí i poca cosa més. No és que hagi vist la llum, ni de bon tros, però sí que he pres una decisió que portava llarg temps rumiant. Però primer, permeteu-me que us posi en antecedents.

 

Fa més de trenta anys que lluito individualment, en el món de l’associacionisme i des del món de la política, per la millora i la transformació progressista de la Cerdanya. Crec que la societat de la nostra comarca pateix algunes mancances importants i sempre he volgut contribuir a pal·liar-les o a corregir-les.

 

Evidentment, puc estar equivocat. Perquè pel que sembla, gairebé tothom està molt content de com és i del seu mode vida. No sembla que tinguem problemes socials, econòmics, ecològics o polítics. La immensa majoria de la gent viu en una mena de placidesa general, del tot m’està bé i per què fer res si total, les coses ja van prou bé.

 

Bé, no hi insistiré. Ja no més. M’he quedat força fart de predicar al desert. Gairebé afònic. És cert que hi ha una minoria de gent compromesa i desperta que no ho veu així. Que és conscient que vivim d’un futur prestat, que això és pa per avui i gana per demà, que cal lluitar per millorar les coses. Per desgràcia són això: una minoria molt minoritària.

 

No vull que em domini la negativitat. He après moltes coses, he conegut moltes persones (i també m’alegro molt de no haver conegut moltes altres) i el cert és que de tot se n’aprèn, per bé o per mal. L’experiència és un grau i s’obté exercint.

 

Però com deia abans, fa més de trenta anys que lluito contra els molins de vent. I potser que ja toca deixar-ho.

 

Penso continuar essent crític i dient les coses com les veig. Això sí que no m’ho traureu. De fet, els darrers anys, per una qüestió de conseqüència política m’he hagut de mossegar manta vegada la llengua i m’he hagut d’empassar molts gripaus i no he pogut dir tot allò que opinava. Però alguns gripaus tenen verí a la pell i ja sabeu què se li atribueix a l’emperador romà Claudi, oi?: “Que tot el verí que s’oculta en el fang surti a la superfície”.

 

Que consti que no parlo des del ressentiment. Ans al contrari. Estic molt tranquil i satisfet. Tinc la consciència més neta que una patena. Tot i no necessitar la Cerdanya per res en la meva activitat professional, sempre he intentat lluitar per ella i per tota la gent que l’habita, per tant, tot el que he fet ha estat de manera desinteressada.

 

Així doncs, em retiro als quarters d’hivern a veure-les passar. Que altres més joves agafin les regnes, si és que els importa el més mínim. Una de les poques coses que realment m’han desanimat ha estat veure com any rere any, els joves cerdans, molts d’ells amb considerable talent, marxaven de la comarca per tornar només ocasionalment a veure la família i es desentenien d’ella totalment. Fins i tot els pocs que es quedaven, no tenien gaire interès en el futur de la comarca.

 

A veure, no ens enganyem: a la major part dels cerdans que conec només els interessen els diners. No tenen cap mena d’interès per la cultura, el progrés, la ciència, el seu entorn, o el futur. En tot cas, el seu futur personal i poca cosa més.

 

Així, és gairebé impossible lluitar contra res. Per tant, per què perdre el temps lluitant contra una societat a la qual li està bé tot?

 

És més còmode criticar, que és el que fan molts altres, sense aportar cap cosa positiva. Limitar-se a vomitar bilis verda, color de l’enveja i poca cosa més.

 

Aquí no m’hi trobareu, és clar. La meva crítica serà sempre positiva, amb la diferència que ja no tindré l’esperança que servirà per canviar gaire cosa. Però almenys, exerciré el meu dret a la llibertat d’expressió. I esperem que duri molt de temps, perquè tal com estan les coses en aquest país, fins i tot això perilla.

 

Inicio doncs una nova etapa d’aquest bloc, més sincera, més honesta i més directa. Disculpeu-me si algun cop em passo de sarcàstic o fins i tot de cínic, no ho faig de mala fe: és que el món m’ha fet així.