De què ens queixem?

Si la meva mare no em deshereta, soc dels privilegiats cerdans que no hauran de marxar a viure a un altre lloc, sempre que pugui mantenir la feina que ara tinc a Puigcerdà.

 

Per desgràcia, aquesta premissa no és aplicable a tothom. Molts joves veuen com pel fet de ser cerdans, no els volen llogar un habitatge a Cerdanya. Molta gent prefereix llogar de temporada a gent de fora per motius diversos, però bàsicament, econòmics: et paguen el mateix per una temporada que per tot l’any i tens l’habitatge ocupat només una part de l’any.

 

De comprar, ja ni en parlem. Els preus són exorbitants. Encara que puguis pagar una hipoteca, generalment entre dues persones, destinant el sou d’un dels dos membres de la parella totalment a tal efecte, has de poder pagar l’entrada, que sol ser important i tal com estan les coses, això implica estalviar. Estalviar? Amb els preus que tenim a Cerdanya i la inflació desbocada, això és gairebé un miracle!

 

La Cerdanya té una renda familiar molt baixa. Similar a la del Pirineu, que és de les més baixes de Catalunya. La terciarització de l’economia provoca dues coses, sobretot: que l’habitatge i els preus dels productes sigui elevat i que els salaris siguin precaris i baixos.

 

Mentre uns pocs s’omplen les butxaques, i de debò, la majoria han de malviure com poden. I si són joves, la cosa encara és més complicada. Si volen independitzar-se del domicili familiar, la cosa és complicada, per no dir que impossible, fins a edats avançades. Amb sort.

 

Així i tot, molta d’aquesta gent perjudicada pel sistema defensa el repartiment de les engrunes de què viuen. Com que no han vist mai altra cosa o potser no gosen provar altra cosa, s’acontenten amb allò que tenen i ho defensen, quan l’única cosa que estan fent és defensar les cadenes que els lliguen a la misèria.

 

Insisteixo: alguns viuen prou bé i aquests no tingueu por que són els que defensaran a capa i espasa l’statu quo. Us vendran que això de les segones residències és genial, que hem de potenciar més la terciarització de l’economia i altres coses per l’estil.

 

En fi, no som pas un cas únic, però sí un cas extrem. Cada cop anem a pitjor. Cada any que passa, una nova generació de joves marxa a estudiar fora per no tornar mai més. Potser algun cap de setmana a l’estiu a veure la família. Aquí no tindrien ni feina ni casa.

 

Es parla molt de la sagnia que suporta Catalunya respecte de la resta d’Espanya. Pot ser que comencem a parlar de la sagnia que suporta Cerdanya any rere any. La nostra particular fuita de cervells. Estem condemnats una població envellida, sense valor afegit, a la qual li caldrà mà d’obra forana perquè la local ha de marxar fora. I aquesta mà d’obra forana també viurà amb precarietat, perquè hauran de compartir habitatge amb altres famílies i tindran uns sous justets, en el millor dels casos.

 

Aquest és el futur de la Cerdanya. Tant se val que es facin Jocs Olímpics d’hivern, ens arrangin la via del tren o ens donin les engrunes dels pressupostos generals de l’Estat o de la Generalitat.

 

I això no és només responsabilitat dels diferents actors polítics, que també, sinó bàsicament de nosaltres. Estem massa ocupats intentant gratar les engrunes per demanar realment alguna cosa important. I és clar, així ens va.