Ding dong, ding dong

S’apropa novament l’hivern i els dies s’escurcen. Això em recorda cada any a l’inevitable canvi horari del darrer cap de setmana complet d’octubre. Se suposa que fa no sé quan havia de ser el darrer cop que canviéssim l’hora, però ja veieu, els polítics europeus no es posen d’acord. Per variar. La cosa rara seria que es posessin d’acord en alguna cosa.

 

En fi, el cert és que això també coincideix amb el debat que es va obrir fa pocs anys -per enèsima vegada- sobre la conciliació horària, que novament ha quedat en no-res. No sé què passa amb aquest tema, però no hi ha manera.

 

Suposo que entre que som animals de costums i que la qüestió té serioses afectacions econòmiques i estructurals, costa molt canviar els hàbits. Altrament, els darrers anys, almenys a Espanya i a Catalunya, la gent ha estat preocupada per altres temes i, des de començament del 2020, el coronavirus ho monopolitza tot.

 

Però hem de pensar en el futur immediat. Estem en època de canvis i un d’interessant podria ser aquest. Reorganitzar els horaris de treball i de lleure per tal que la vida fos una mica més agradable i no anéssim tan atrafegats.

 

Això sí, no val carregar-ho tot a l’empresa. Els treballadors també han de fer el possible per millorar el rendiment. No es tracta de treballar menys hores, sinó altres hores i, en cas de reducció de jornada, s’ha de compensar amb un augment del rendiment.

 

És evident que hi ha gent que ho té negre. Molts depenen d’un horari molt determinat o fan més hores que un rellotge, però això també s’hauria de poder regular una miqueta.

 

Posaré un exemple força polèmic: l’horari de determinades grans superfícies. Algunes, obren cada dia i amb uns horaris molt amplis. Això se sol traduir amb una major contractació de personal i, per tant, en generació de riquesa. Però per contra, el petit i mitjà comerç, no sol poder competir amb ells, per problemes de costos i això tampoc és just. En darrera instància, tot depèn del fet que el comprador es conformi amb els horaris estàndard en què el comerç sol estar obert o demandi una major franja horària d’atenció al públic.

 

Suposo que si la conciliació horària fos un fet, la gent tindria temps d’anar a comprar més d’hora i els comerços també podrien tancar a una hora més raonable.

 

En fi, el debat continua obert i em temo que així restarà fins que algun govern sigui prou agosarat per agafar el toro per les banyes i s’hi enfronti de manera decidida.