Petards

Arriba la revetlla de sant Joan i cada any el mateix: un petard rere l’altre. Aquest sembla que està essent més tranquil. No sé si pel tema de la pandèmia o potser perquè hi ha menys calés per gastar.

Quan jo era petit, llançava petards, tot i que no eren gaire sorollosos. Sempre m’han agradat més els coets o les bengales o les fonts de pirotècnica que no els petards bomba.

Perquè, de fet, això és el que són una bona part dels petards que es venen: bombes. Algunes de ben perilloses, com ben saben els metges dels serveis d’Urgències la nit de Sant Joan, quan han d’atendre un munt de ferides, algunes greus, per culpa d’aquests artefactes.

En teoria no els poden comprar els nens petits, però feta la llei, feta la trampa. Els compren els germans grans, o un amic gran o els mateixos pares, que no tenen cap problema en deixar que els seus fills vagin tota la nit carregats d’explosius, emprenyant tot el veïnat, amb el risc que comporta per la seva salut.

Crec que aquestes coses haurien d’estar molt més regulades. A més, a més, no parlem ja de les molèsties que comporten les explosions per gent gran, especialment amb Alzheimer, per als animals domèstics o per persones com jo que no gaudeixen especialment dels trons d’aquesta màgica nit.

Molta pirotècnia només hauria de ser manipulada per professionals, com passa amb els focs d’artifici o amb els correfocs. Però és clar, entre la tradició i el negoci, no hi ha com cremar milions i milions d’euros, llançant un munt de sofre a l’atmosfera i destrossant els timpans de tothom. Ha, ha, quina gràcia!

A sobre, molts d’aquests empipadors, no es limiten a llançar els petards la nit de Sant Joan, que mira, per una nit què hi farem! No. Uns quants dies abans i uns quants dies després, et trobes una explosió quan menys t’ho esperes.

Naturalment, tothom pot fer allò que li vingui de gust, sense tenir en compte els altres per res. Visca la llibertat! Això sí, fes-los tu alguna cosa que els molesti, que llavors et diuen el nom del porc.