Pena

Acabo de pujar a comprar al centre de Puigcerdà i m’ha caigut l’ànima als peus. La major part de botigues i establiments estaven tancats. Molt poca gent al carrer (per cert: pocs portaven mascareta) i encara menys trànsit rodat.

Qualsevol que s’hagués imaginat fa uns mesos Puigcerdà un dissabte a la tarda, tot i que en temporada baixa, d’aquesta manera li haurien dit que somiava truites. Però és la trista realitat.

He vist en alguna xarxa social denúncies sobre gent que estaven a terrasses de bars, sense guardar la distància de seguretat, sense proteccions i tan tranquils. La culpa, evidentment, no sol ser dels amos dels locals. He pogut veure com en algun cas, el responsable del local els advertia i la gent tan fresca.

També he vist com les taules estaven a una prudencial distància de seguretat i la gent les ajuntava. Gent que no podia quedar-se a la barra d’un bar o d’una granja a prendre’s el cafè i ho feia tot i les recriminacions del cambrer.

És penós. Tan difícil és complir les normes, fins i tot unes mínimes pautes de seguretat personal?

Ahir també vaig veure al meu barri una colla de sis marrecs, tots juntets, fent el ximple, sense mascaretes i sense la supervisió dels seus pares, és clar.

Si tenim la desgràcia que hi ha un rebrot de la pandèmia, tota aquesta gent serà la primera a queixar-se i a cagar-se en tot, a exigir els seus “drets” a circular lliurement per on els plagui i fins i tot a manifestar-se com fan ara una colla de pijos d’extrema dreta al barri de Salamanca de Madrid.

En fi, que hi ha coses d’aquest confinament que no entenc. Unes, per massa restrictives i absurdes i unes altres per part de la gent, que l’única cosa que ha de fer és tenir una miqueta de seny. Però no hi ha manera. Ja ho deia Friedrich Schiller: “Contra l’estupidesa, els mateixos déus, lluiten endebades”.