Galimaties

Amb això del desconfinament i de les fases, la gent s’està fent un veritable embolic. No hi ha manera de saber què es pot fer, ni on ni quan. Les normes varien amb tanta rapidesa que no dona temps per aprendre-s’ho tot.

Que si bars i restaurants, terrasses, horaris, anar a collir bolets, caçar, piscines, franges horàries per la gent gran, quants elements de la unitat familiar poden acompanyar a passejar els nens, canvis de municipi, radis de distància, densitats de població, àrees sanitàries…

En fi, que s’ha de ser enginyer (i potser encara més i tot) per poder saber com comportar-se en aquests temps complicats que ens han tocat viure.

Això causa estupor en la població, que prou feines té per fer la gara-gara i qui dia passa, any empeny. Massa normes. No seria més fàcil donar uns criteris generals de sentit comú?

Ah no! Que després ve la garrotada: l’amenaça de sanció econòmica. Faltaran diners pertot arreu i si podem sagnar una mica més a la població confusa i en letargia, benvinguts seran aquests calés caiguts del cel.

És penós. Tanta i tanta norma, que varia d’un dia per un altre. A sobre, a cada comunitat autònoma i en algunes ciutats, també posen les seves restriccions: que si platges, parcs, zones d’exclusió al trànsit rodat…

I ara, imposem l’obligació de mascaretes. Em sembla molt bé com a mesura higiènica, tot i que fins i tot l’OMS diu que tenen una efectivitat força limitada, però si una família ha de comprar-se una mascareta per cadascun dels seus membres i canviar-la cada dia (no duren més), tot i els preus regulats, la despesa que cal fer per família és força significativa. I L’IVA que cobra l’estat, no el perdonen, no.

En fi, que vivim en el típic país de lleis, normes i reglaments, que en comptes d’ajudar, només serveixen perquè els funcionaris que tenen un rei al cos, puguin demostrar el seu increïble “poder” i tocar els nassos tant com es pugui. Així anem!