El capriciós paper de l’atzar

He llegit moltíssimes coses durant aquestes setmanes de confinament sobre el paper que han tingut les diferents polítiques dels diferents països per lluitar contra l’expansió del coronavirus.

Alguns han confinat la població; altres no i han apel·lat al raciocini i al sentit comú del poble. Alguns han fet molts tests de detecció i altres no, fos perquè no en tenien o perquè no ho consideraven adequat. Els que han confinat, alguns han desconfinat de pressa i altres molt més gradualment. I així successivament.

I sabeu quina conclusió en trec? Que l’atzar ha tingut un paper determinant en l’expansió i evolució de la pandèmia. És cert que les polítiques encertades ajuden molt, però aquestes polítiques han estat força erràtiques, a mesura que anàvem aprenent més i més del virus.

Posaré dos exemples: primer: l’ús generalitzat de les mascaretes. Recordeu que inicialment no es recomanava portar mascareta i ara és gairebé obligatori. I segon: alguns països van apostar inicialment per deixar que la cosa seguís la seva evolució natural i confiar en la resposta immunitària de grup.

S’ha vist que cap de les dues polítiques esmentades era bona idea, però inicialment ho podia semblar. Amb això vull dir, que entre que l’atzar té molta importància en el món complex i interrelacionat en què vivim i que les polítiques emprades han estat força aleatòries i tothom ha anat una mica a la seva, és normal que les taxes de contagi i de mortalitat dels diferents països siguin molt i molt diferents.

Altrament, la informació tampoc ha fluït lliurement. Només cal veure el cas de l’origen de la pandèmia: la Xina, on es va ocultar inicialment la infecció i la seva gravetat per motius polítics diversos.

Alguns països considerats la cúspide de la modernitat, com els Estats Units, ho estan fent força malament o tenen molt mala sort. Possiblement, totes dues coses. En canvi, països pels quals inicialment potser no hauríem apostat que se’n sortirien tan bé, com Polònia, ho han fet.

Hi ha molts prejudicis a l’hora de jutjar. Alguns deien que Alemanya era l’exemple a seguir i que són els millors. Després s’ha vist que la taxa de contagis també pujava allà, o sigui, que independentment que ho hagin fet millor que la mitjana, també s’han vist afectats.

Els humans ens movem sovint per prejudicis. A l’hora de considerar l’actuació dels països, tenim prejudicis, tant positius com negatius. Però el cert és que hi ha de tot i com sempre, l’atzar hi té molt a dir. Ens agradi o no.

Això posa nerviosos a molta gent, que es refugia en teories més o menys pintoresques sobre la causa de la pandèmia, sobre les polítiques que cal aplicar o sobre com evolucionarà tot plegat. Però el cert és que la veritat és molt més terrible que qualsevol teoria que tinguem: no ho sabem. De fet, no ho podem saber i la deessa Fortuna pot donar un cop de timó en qualsevol moment.