Regulació necessària

 Resulta força evident que la massificació de l’alta muntanya pirinenca, i en particular de la cerdana, cal regular-la d’alguna manera.

 

Aquest any, a causa de la pandèmia, hem experimentat un fort augment de l’accés a la muntanya per part de la població de segona residència i dels turistes. Una ullada a les imatges que apareixien a les xarxes socials ens feien veure amb molta claredat que de gent del país, poqueta.

 

En qualsevol cas, siguin segons residents o gent del país, l’accés a un ecosistema tan sensible com l’alta muntanya cal que sigui regulat ja. No podem esperar indefinidament. És cert que ja hi ha algunes regulacions, però cal que els municipis i la resta d’administracions es posin d’acord sobre què es pot fer i què no i hi actuïn.

 

Per exemple, certs accessos motoritzats no estan permesos, però és força evident que aquestes prohibicions se les salten a la brava sense gaires contemplacions.

 

Altres, com la prohibició de banyar-se als estanys sembla que ni existeixi. No serà perquè no se’ls avisa, però potser caldria una senyalització més clara. I multes ben boniques per als infractors.

 

Si un parell de persones es banyen un dia en un riu o en un estany, no passa res. Si cada dia durant dos mesos, trenta o quaranta o més persones ho fan, l’impacte ecològic és important. I si a sobre fan servir locions solars o detergents, encara pitjor. Els estanys no són la platja de la muntanya.

 

Per desgràcia, la massificació ha portat també un cert públic que estava poc acostumat a anar per la muntanya i que no la respecta en absolut: deixalles, circulació per llocs prohibits, sorolls, molèsties al bestiar, banys en zones prohibides i un llarg etcètera.

 

Per tant, els ajuntaments caldrà que es plantegin polítiques com les de Meranges, que regulen l’accés motoritzat als estanys pagant i limitant el nombre màxim de vehicles. Així i tot, molta gent deixa el cotxe aparcat a la pista forestal i puja caminant. Però almenys hi ha un filtre que evita mals majors.