No només gentrificació

Darrerament, a la Cerdanya es parla molt de gentrificació, que és el fenomen segons el qual una classe privilegiada amb molts diners desplaça a una altra d’autòctona amb recursos més modestos. Això es nota, sobretot, en l’habitatge.

 

A Cerdanya, fa temps que patim un problema endèmic i greu de manca d’habitatge. S’ha atribuït, sobretot, a la proliferació descontrolada de segones residències, però crec que hem de posar la lupa i veure que, com a mínim, hi ha tres factors addicionals que contribueixen a la manca d’habitatge.

 

Primer, els pisos turístics. Molta gent que té un habitatge buit, generalment, una segona residència o un pis que va comprar com a inversió o que va heretar, el lloga de temporada als turistes o el posa a disposició de plataformes com Airbnb o d’altres similars.

 

Aquests habitatges desapareixen del mercat de lloguer diguem-ne “normal”, ja que es lloguen per dies, setmanes, mesos o temporades, però no es corresponen als típics lloguers de tot l’any, per a gent que hi viu o treballa a la Cerdanya. A més a més, es desgasten menys i el llogater rep tota la retribució al començament del lloguer, per la qual cosa, la morositat és gairebé inexistent.

 

En segon lloc, tenim una reducció del nombre d’habitatges deguda a la immigració. Els immigrants en algun lloc han de viure. No tots són okupes i, per tant, tenint en compte que els darrers anys hem patit un seguit d‘onades d’immigrants força nombroses, és normal que el nombre d’habitatges disponibles hagi disminuït.

 

En tercer lloc, s’ha posat de moda per a moltes empreses, especular amb l’habitatge a Cerdanya. Si abans eren, sobretot, particulars amb diners els que ho feien, ara ho fan moltes empreses, no necessàriament fons d’inversió, els quals compren habitatges caríssims i els revenen al cap de poc temps a un preu major. Això explica la bombolla de construcció que viu la Cerdanya, mentre que la resta del país té índexs molt més baixos o fins i tot negatius.

 

Gosaria suggerir, fins i tot, un quart factor, que sempre ha sigut i que crec que les lleis de restricció de preus està empitjorant, que és la retirada voluntària d’habitatges llogables del mercat per por de no poder obtenir prou beneficis o per les restriccions, en alguns casos excessives, que imposa la llei, que poden ser necessàries en segons quins casos, però que no beneficien gens els propietaris.

 

També tenim un parc d’habitatges, especialment al centre històric de les poblacions més grans de la comarca, com és el cas de Puigcerdà o de Bellver, envellit, poc salubre, alguns sense cèl·lula d’habitabilitat, que es beneficien, molts cops, dels baixos impostos de l’IBI, com és el cas de Puigcerdà, que al centre històric, són misèrrims. Aquests habitatges no surten al mercat perquè es troben en condicions d’habitabilitat molt dolentes o estan directament okupats.

 

En fi, que no tot és una qüestió de gentrificació per segones residències. De fet, trobo que aquest factor aviat esdevindrà minoritari o molt menys important, mentre que els altres aniran creixent.

 

Això fa que el problema tingui una major complexitat i requereixi solucions més complicades on hi intervinguin diverses administracions (local, provincial, catalana i espanyola), que són les que tenen competències en aquests temes i poden aportar solucions mínimament viables.

 

Calen pisos de protecció oficial, especialment per al lloguer, que es facin servir realment per la gent que els necessiten i que no es relloguin com a segones residències encobertes; cal posar l’IBI al preu que correspon, perquè tothom pagui allò que li pertoca; cal oferir ajuts per restaurar els pisos malmesos, tant els interiors com les façanes; cal lluitar contra l’okupació il·legal; cal controlar les cèl·lules d’habitabilitat i cal establir algun tipus de moratòria o prohibició per construir cases no destinades a l’habitatge, sinó a l’especulació.

 

Els primers que han de reaccionar són els ajuntaments, que sovint viuen de les llicències d’obres. Aquesta no ha de ser la font de finançament dels municipis. I els habitants i votants d’aquests municipis els ho han de fer saber.

 

I les altres administracions tampoc poden posar el cap sota l’ala i fer veure que això ho regularà el mercat tot sol, perquè el mercat està totalment desregulat i descontrolat i cal fer-hi alguna cosa ben aviat si no volem que un problema seriós es converteixi en una veritable catàstrofe.