Més foc
Si hi ha una cosa de la qual estic més cansat que dels disturbis dels darrers dies, suposadament per demanar l’alliberament d’en Pablo Hasel, és de tots aquells que ho justifiquen i es queden tan amples.
A veure, senyores i senyors, que això no va de llibertat d’expressió. Ja em direu què hi té a veure això amb intentar cremar viu un agent de la policia municipal de Barcelona, amb saquejar botigues, amb trencar aparadors, amb destrossar mobiliari urbà i amb tàctiques de guerrilla. Res. Zero.
Però mira, d’esvalotadors sempre n’hi ha hagut. Sempre hi ha persones que s’apunten a un bombardeig (de vegades, literalment). A qui no entenc és a tots aquells que ho justifiquen, els riuen les gracietes i a sobre els inciten a “la lluita revolucionària”.
Quina lluita revolucionària? No tenim partits i eleccions periòdiques? El sistema no funciona prou bé, això ho sabem tots, però es pot treballar per millorar-lo. Si els més crítics, en comptes d’entrar als partits o de crear-ne de nous es limiten a escopir bilis a les xarxes socials (abans només ho feien a les barres dels bars; ara amb la pandèmia la cosa està més fotuda), és difícil que res canviï mai per a millor.
Perquè la tendència natural de l’Univers és que les coses vagin a pitjor, en el sentit que tot tendeix al desordre. Se’n diu Segona Llei de la Termodinàmica o entropia creixent. L’Isaac Asimov en deia “el fastigueig general de l’Univers”. Cal esforçar-s’hi, per tal que les coses vagin a millor.
Però si ens limitem a mirar, o pitjor, a garlar sense fer res, la força se’ns en va amb les paraules.
Altrament, molta gent deu tenir algun complex de no estar fent res per canviar les coses. Llavors, quan veu un munt de joves (i no tan joves) violents, cremant contenidors i llançant pedres a la policia, es pensen que això és el que ells haurien d’estar fent (i que de fet, mai no van fer i ni faran) i encara els aplaudeixen.
El que cal és treballar cada dia per un món millor, no fer revolucions que només serveixen, quan triomfen, perquè mori un munt de gent o altres hagin de marxar a l’exili. Així no s’arrangen les coses.
L’única cosa que sí que he d’admetre és que vivim en un país que no entén les “revolucions” pacífiques, les dels somriures, les grans manifestacions cíviques. Llavors, quan altres es passen a la violència, els demonitzen. Però en tot cas, la violència no és la solució. És el problema. Tornant a Asimov, “la violència és el darrer recurs de l’incompetent”. I de vegades, el primer.
Tan violent és cremar un contenidor, com que et facin contractes precaris per dies i que, tot i treballar de valent, no puguis tenir un miserable sou amb què arribar a final de més. En això estem d’acord. Quan no hi ha justícia social, es corre el risc que esclatin reaccions violentes.
Però la major part de la gent que es manifesta violentament als carrers, o són esvalotadors professionals, o són revolucionaris de pa sucat amb oli, amb els papàs que els paguen la fiança quan els detenen i que tenen caseta a la Cerdanya. Siguem realistes i no ens pensem que els complexos problemes socials es resolen amb una concepció falsament romàntica de la revolució.
2 Comments:
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
La veritat que aquests distrubis van arribar molt lluny i més per un raper, en comptes de fer això perquè baixin la llum, gasoil, menjars, etc.... La veritat que jo veia les notícies i em quedava flipat, amb els joves ficant foc a tot, trencant tot, fins i tot vaig veure unes imatges de joves utilitzant un extintor per entrar en una botiga per robar, la veritat que això tampoc no està bé, aquesta bé que es manifestin sense destrosses i altres però arribar a aquest punt no estic d'acord .
Publica un comentari a l'entrada
<< Home