La pèrdua de sentits

Amb la pandèmia actual en què vivim, hi ha hagut moltes pèrdues: de vides, econòmiques, culturals, socials… Però també hi ha hagut un tipus de pèrdua més personal, més íntima: la de certs sentits, com l’olfacte i el tacte.

Amb les mascaretes tapant-nos el nas i la boca, hem perdut en part el sentit de l’olfacte durant estones. Les flaires que ens envolten, subtils i grolleres, agradables i indesitjables, han restat atenuades per aquesta necessària mesura profilàctica.

Però potser el sentit més afectat ha estat el tacte, tant per aquells que porten guants aïllants com pels que no. El necessari distanciament, el no poder-nos donar la mà o fer-nos una abraçada, o donar un simple copet a l’esquena, ens priva d’un dels sentits que més ens fa ser humans.

Perquè l’ésser humà és, en bona part, tàctil. Les mans, sobretot, van tenir un paper fonamental en el nostre desenvolupament com a espècie. La capacitat de fer eines, però també la capacitat de fer art, està íntimament lligada a les mans i al tacte.

També som éssers socials. És normal que quan s’ha pogut, la gent hagi sortit disparada a fer reunions amb els amics, a les terrasses dels bars o a cases particulars. Potser no és una bona idea per evitar rebrots del coronavirus, això ho tinc claríssim, i crec que cal prendre mesures de protecció, però és normal aquesta necessitat de les persones de voler estar envoltades pels amics i pels familiars, en definitiva, per aquelles persones que més estimes.

I en aquestes relacions, el tacte sempre ha estat important. Les encaixades de mans, els copets, les abraçades, els petons… com deia, l’ésser humà és molt tàctil i necessita posar-se en contacte amb la realitat a través d’aquest sentit.

A mesura que avanci el restabliment de la “normalitat”, suposo que les mesures de distanciament s’aniran afeblint i tot tornarà a ser com era abans -més o menys- perquè possiblement algunes coses costarà que se superin. De moment, haurem de continuar esperant la tan esperada “normalitat”.