Amb nocturnitat

 

M’arriben per diverses fonts informacions que diuen que el Govern de la Generalitat està intentant reactivar el tema dels Jocs Olímpics d’hivern, per sota mà, i amb nocturnitat.

 

Torno a deixar clara la meva posició: no sé si serà bona o mala cosa fer uns JO d’hivern en un futur pròxim, amb la situació d’emergència climàtica, quan cada cop neva menys, però està clar que:

 

1.    No es poden fer amb nocturnitat. Ja se’ns va furtar el referèndum (que possiblement haurien guanyat llavors els que estaven a favor dels Jocs).

 

2.    No se’ns pot tractar d’imbècils i anar amb una política de fets consumats. O hauria de dir consumits?

 

Com més va, més en contra hi estic d’aquests maleïts jocs que l’única cosa que volen és especular amb un territori ja prou gentrificat i trinxat, per omplir les butxaques de molt pocs -la majoria de fora de Cerdanya, diguem-ho també.

 

És l’agònic cant del cigne que tracta de revifar un model obsolet, o com diuen els anglesos amb una paraula que m’agrada molt: “deprecated”. No volen oferir-nos un canvi de model econòmic, perquè no volen canviar l’statu quo, no volen posar una mica d’imaginació i, sobretot, no volen que se’ls en vagi en orris el “txiringuitu”.

 

Però el “txiringuitu” fa temps que està condemnat. Les parets estan esquerdades i el sostre és ple de goteres. Ja no només pel canvi climàtic o per la gentrificació. La gent està farta de veure grues. De dependre econòmicament gairebé exclusivament de la gent que ens puja els caps de setmana, molts cops amb fums i males maneres, a deixar-nos les seves engrunes, com si fóssim uns morts de gana que vivim gràcies a ells.

 

Evidentment, hi ha de tot. Conec gent de fora que s’estima molt la Cerdanya. De fet, em penso que alguns d’ells se l’estimen molt més que els d’aquí, els de tota la vida, que se l’han venuda al millor postor sense gaires contemplacions.

 

Però també estan els que es queixen per la pudor de fems, pel dringar de les esquelles de les vaques o pel cant de les campanes o per haver d’anar cinc minuts al darrere d’un tractor.

 

També estan els que pugen carregats el divendres d’aquell supermercat tan barat de Barcelona i no gasten en la comarca més que un cafetó o algun esmorzaret. Potser una barra de pa o, si se senten molt generosos, uns xurros amb xocolata.

 

I la gent està farta. Els joves han de marxar i no poden tornar, perquè ni troben treballs qualificats ni es poden permetre el preu dels habitatges. De fet, no hi ha gairebé habitatges de lloguer tot l’any, perquè es lloga per temporada.

 

L’avarícia i l’estretor de mires d’uns quants condemna tota la comarca a l’absoluta irrellevància. I és clar, després venen els salvadors, amb Jocs Olímpics de pa sucat amb oli o amb projectes surrealistes de trens amb destinació a Andorra, que creuarien la vall i acabarien de destrossar el paisatge.

 

Ara bé, no ho dic amb ràbia. Penso que la gent s’està despertant d’una falsa utopia. Cada cop hi ha més gent que pensa així. A poc a poc. Primer en silenci i després expressant amb veu alta la seva oposició.

 

I des dels despatxos de Barcelona de moment no s‘ho veuen venir, però hi som. I cada cop en som més. Estigueu amatents i no ens subestimeu, com heu fet sempre, tractant-nos de pagesots incultes que no saben què és el millor per a ells. Estigueu amatents.