Vox clamantis in deserto
Durant anys, he estat
avisant a tothom qui m’ha volgut sentir que la Cerdanya vivia d’un deplorable
monocultiu basat en l’economia de segona residència, que no és el mateix que
viure del turisme. Algunes valls suïsses viuen del turisme. Nosaltres vivim de
les segones residències de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Això ha permès que es
desenvolupessin una sèrie de negocis que acaben movent molts diners (i alguns
no tants): pistes d’esquí i tota la gent associada, hotels, restaurants,
botigues, jardineria, construcció, etcètera.
Però ara comencem a veure
de debò que tot això està en perill. I no precisament pel canvi climàtic i que
deixi de nevar, sinó per un punyeter virus microscòpic que ens està amargant la
vida a tothom.
Els hàbits turístics de la
gent estan canviant. Durant força temps, el distanciament social obligat
forçarà que els aforaments de molts locals culturals i comercials es
restringeixi notablement. A les platges, fins i tot, volen instal·lar mampares,
cosa que em recorda a allò de voler posar portes al camp. No ho sé, no ho veig
clar.
Això és un avís sobre què
li passarà a la Cerdanya si no ens movem amb una certa rapidesa i comencem a
canviar la nostra economia. No cal tancar res del que tenim, però sí que urgeix
cercar noves vies d’explotació econòmiques, perquè si el coronavirus no acaba
amb nosaltres, ho farà el canvi climàtic. I ja veieu què passa quan les coses
es posen lletges: tots a patir.
La diferència és que ara,
la desfeta és general. Els governs miraran de salvar els mobles de la majoria,
més que res per no enfonsar l’economia a nivells miserables. Però quan ens
arribi l’hora a nosaltres, no espereu que ningú vingui a rescatar-nos. El
nostre destí és cosa nostra. I encara sort!
Què cal potenciar?
Empreses d’energies alternatives (solar, eòlica, geotèrmica…); empreses
tecnològiques que permetin el teletreball; una industrialització moderada del
sector agroalimentari de productes de la terra; un turisme de més qualitat,
basat en els hotels i no en les segones residències; fer ús del fet que estem
en terra de frontera i endegar projectes transfronterers; potenciar el turisme
de salut, gastronòmic i cultural; i així successivament.
Totes aquestes opcions les
tenim disponibles amb una certa facilitat. Només cal invertir-hi. Però ho hem
de fer nosaltres. Si esperem que vingui el govern de torn a arranjar-nos la
papereta, anem arriats. Potser deixem de pensar en allò de “total, pugen igual”
i comencem a pensar en “hem d’invertir en el nostre futur i esforçar-nos-hi”.
Com deia abans, de nosaltres depèn.
2 Comments:
Seria interessant que les segones residencies, es convertissin en primera residencia gracies al teletreball.
Però la idiosincràsia del país ho impedeix. Si no ets presencialment a l'empresa, es com si no treballessis. Es el pensament de molts empresaris.
Picar codi a casa o a l'oficina? La feina es la mateixa, pero.....
L'altre dia, truco a una empresa i m'atenen des del domicili, a mi m'és ben igual, el servei va ser el mateix.
Cal fer-ho la pròpia gent de la comarca, si no és així,serà com ara amb les segones residències. No sé, és complicat que es pot fer per tirar endavant. No soc empresari, però el teletreball, a mi, no m'agrada ni em convenç.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home